Estos dies estava llegint un article acadèmic d’Ana Bayo Molina sobre les reformes urbanes de principis del segle XX que van conduir al que és hui la plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València. Parla primer del desplaçament del centre urbà del nord cap al sud arran el trasllat de l’Ajuntament i l’obertura d’una gran plaça irregular després de l’enderrocament del convent de Sant Francesc. I aviat, la qüestió inacabable sobre què fer amb aquella plaça percebuda ja com a emblemàtica en el futur de la ciutat.
L’article es deté en la transformació de l’any 1927 i posteriors que va acabar amb la gran glorieta enjardinada i els seus quioscos i també amb la fesomia popular i comercial de la Baixada de Sant Francesc. És a dir, acabarien els temps “quan la Baixada de Sant Francesc / segons l’abuelo era un carrer ple de botigues, tendes i cafés”, com cantaven els Pavesos en “València 1900”. En el seu lloc, en el principi triangular de la plaça entre Sant Vicent i Maria Cristina, els grans edificis que coneixem hui, com del Buenos Aires d’Horacio Coppola o del New York de les pel·lícules però a xicoteta escala. Gratacels menors que graten el cel des de molt avall, i saluden el Micalet des de la seua altura o miren el lloc exacte de vorera on estigué el Bar Torino. La modernitat que arriba i passa per damunt dels espais populars, i tot ben llis i ben alt per a aquella ciutat enmig de l’horta. Per aquelles dates ja no quedava res del barri de Pescadors.
Quan ja havia acabat l’article hi hagué un paràgraf que se’m quedà ressonant. Este serà un paisatge urbà molt característic –diu en castellà l’article i traduïsc literalment- i, pel que s’ha pogut rastrejar en premsa, també estimat. El projecte aprovat en 1927 suposarà la seua desaparició total i fixarà una imatge de la plaça molt diferent que també es farà altament representativa, portant així a l’oblit el paisatge previ.
En efecte, com deia Borges en un poema que sempre cite, les ciutats semblen eternes, com Buenos Aires, que “la juzgo tan eterna como el agua y el aire”. Tendim a pensar de manera irreflexiva que també molts dels seus espais ho són, eterns. I més encara els espais representatius i estimats per on creuen les nostres vides, que vinculem dia rere dia a la nostra memòria sentimental. Oblidem que, com va dir el clàssic, la modernitat és el temps en què tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire, i que això no és un destí fatal o un fenomen atmosfèric sinó que és el capitalisme qui ho fa. I aleshores aquell temps quan la baixada de sant Francesc, segons l’abuelo, era un carrer ple de botigues, esdevé mític o, el que és pitjor, s’oblida. I les fotos amb quioscos i arbres, amb edificis baixos i tendes semblen simplement l’anterioritat d’un present que ens sembla etern i està sotmés també (ai, l’àngel de la història!) a esvair-se en l’aire, a convertir-se en runa sota la piqueta d’un projecte modernitzador.
Jo encara vaig estudiar filologia al que va ser Filosofia i Lletres, és a dir, l’edifici que compartíem amb Geografia i Història i que finalment es van quedar ells quan nosaltres anàrem a l’antiga Facultat d’Econòmiques. Vaig tardar a tornar a entrar a la que va ser la meua facultat i quan ho vaig fer -encara em passa- vaig sentir una sensació estranya i contradictòria. Alguns espais estaven exactament igual. Altres no existien. L’annex on estaven les aules C3 i C4, i el departament de filologia espanyola, i de catalana, on em vaig creuar Joan Fuster, havia sigut enderrocat i substituït per un altre, més modern, però que mai va xafar Joan Fuster. Quan hi vaig encara no ha desaparegut la sensació de mutilació, que la part nova és una pròtesi. I no puc deixar de pensar que cap dels estudiants que em creue tenen la mateixa percepció que jo, que per a ells i elles l’edifici no és un palimpsest, és simplement com és, etern com l’aigua i l’aire. Molt característic. Representatiu.
Això no és el mateix que quan tanquem el pis o la casa on hem viscut per darrera vegada al final d’una mudança. Eixe espai perviurà sense nosaltres, serà habitat i transformat, però l’espai perviurà. És una altra cosa. Perquè si no existeixen les parets eixos espais no existeixen en absolut, només en l’aire, entre envans que no coincideixen, en el buit damunt d’una vorera, com el bar Torino a la baixada de Sant Francesc. Són centímetres cúbics d’aire, fluids com és, al cap i a la fi, tot el que és sòlid en la modernitat capitalista.
El que supose que vull dir és que un altre edifici que sembla etern com l’aigua i com l’aire és l’estadi de Mestalla. Com ho semblava la Baixada de Sant Francesc i els seus bars, o el Portal Nou, enfront del pont de Sant Josep, o el Teatre Russafa. I és un espai representatiu. I estimat. I molts valencians i moltes valencianes l’hem considerat una mena d’espai sagrat, i l’hem posat en el centre de la nostra memòria sentimental. I sabem que hi haurà un dia, un dia concret, un dia de maig del 2027, quan deixarem la grada, entrarem pel vomitori, eixirem al carrer, i serà la darrera vegada. Poques setmanes després arribarà la piqueta. I s’esvairà en l’aire. Com tot el que és sòlid. I construiran un gratacel, que gratarà el cel des de prop, i mirarà el Micalet des de dalt, i la vorera on estava el bar Torino no sabrà ni distingir-la. I passarà el temps, perquè el temps sempre passa. I cada vegada persones més velles diran que ahí estava Mestalla. Un lloc representatiu. I estimat. Fins que no en quede ningú, no en quedem ningú, com no queda cap client del bar Torino, cap persona que travessara la baixada de Sant Francesc. I aleshores, un dia, apareixerà en els articles acadèmics i en els reculls erudits.
De moment estem en una temporada intensa i trista, de melancolia sostinguda i col·lectiva a la ciutat de València i a les seues comarques (les Hortes, les Riberes, el Camp de Morvedre, la Safor…). Perquè la vespra de l’absència és ja part de l’absència, però no pot encara començar el duel.
