Enfront de les fugides endavant de moltes condicions de la vida quotidiana resulta d’allò més interessant comprovar com determinats anacronismes poden tenir una força enorme. Poderosa en la mesura que ens retrotrauen a uns valors que podem considerar universals.
Paraules com aquesta anotada: universal. O aquesta altra com valor, tenim tendències a situar-les en el marc de les grans preocupacions filosòfiques. I és un error ben innocent. I que convé no oblidar.
No ens enganyem. Per a circular per la vida, i no cal que siga sobre una Harley ni una Bultaco, ens cales referències que, com en el cas al·ludit, ens han de permetre fer-ho amb gràcia i una considerable destresa.
Alguns dels anacronismes als quals en podem fer referència de manera explícita són aquests. Sense entrar en un excés de detall o expressionisme.
Coses ten elementals com fer un encàrrec a peu, seure en un banc mirant els coloms i la xicalla, agafar un tren, escoltar música amb plaer i no com una mena de xivarri ambiental. També anar a una biblioteca o seure en una cafeteria només observant i deixant passar el temps. O treballar manualment.
Totes aquestes coses són, ara, massa sovint anacròniques.
Però la vida passa, s’escola de vegades ràpida de vegades lenta. I venen a l’actualitat fets, idees, imatges o fins i tot proclames incendiàries que no recordem. Però que en el seu temps van fer rebombori.
Els humans, i més en una societat com la nostra on tot s’ha posat dins un considerable garbuix d’informacions que passa sense pena ni glòria ni permet la reflexió discreta, tenim tendència a oblidar.
Ara, aquests dies, es commemora l’entrada d’Espanya a eixe poderós organisme que coneixem com OTAN, així, en majúscules. O NATO també. Com ho entenen millor aquells que crearen el considerable castell defensiu.
En si, per si mateix, pel seu interès i per la consistència que ha mostrat durant el temps de la seua vida, l’OTAN no és un anacronisme. Perquè les guerres, ai, la guerra, sempre han estat presents en les societats humanes i el seu esdevenir. Res de nou. I mut i a la gàbia.
El que sí que resulta anacrònic, en la mesura que forma part del temps passat, però és de considerable importància per a entendre algunes coses del present, és la posició que un partit espanyol va guerrejar per incloure una negativa a l’ingrès espanyol dins l’engraellat de defensa. Es va dir que no. I després que sí. Voilà!
És un anacronisme que enfront d’aquell no ara estiguem fins al coll de NATO i de les conseqüències que pertànyer-hi suposa.
Ho és en la mesura que significa eixir del marc en què es va construir. Els altres anacronismes: passejar, llegir, admirar amb detenció o fer la compra poden semblar-ho també, com s’ha dit més amunt. Però aquestes accions i actituds responen als universals poderosos que ens configuren i acompanyen en la vida com éssers plens.
En eixos gests i formes de vida no hi ha només contingència, sinó la certesa de seguir una manera de voler ser.
Haver canviat d’un sí a un no és la pura contingència política que no mira més enllà dels seus interessos immediats i grollers. I no el sentit general d’autenticitat i propòsit de vida noble. Eixe partit hauria de demanar perdó o acceptar sense embuts que allò que volen és perpetuar-se dins el poder. I no treballar per al benefici de la classe a la qual diuen representar amb insolència hipòcrita.
