Aquesta setmana finalitzava el procés de regularització extraordinària de persones migrades, amb més d’un milió de sol·licituds presentades. Una altra victòria del moviment popular que no és, com alguns voldrien fer creure, una iniciativa generosa del PSOE sinó el resultat de més de cinc anys de lluita sostinguda del moviment antiracista, de l’autoorganització de les persones migrades i de la pressió constant sobre les institucions.
Una victòria necessària i justa, però que no acaba amb els problemes de fons de la societat capitalista i racista en què vivim, i un procés emmarcat a més a més en la necessitat de mà d’obra barata en els sectors més precaritzats, com són la construcció i el turisme, més que en un desig real de dignificar la vida de les migrants. En eixe sentit, poc diferencia aquest procés de les regularitzacions efectuades pel govern d’Aznar abans de l’esclat de la bombolla immobiliària. La llei d’estrangeria continua vigent, els CIE continuen oberts, la militarització de les fronteres va en augment i la Unió Europea acaba d’aprovar directives que adopten el sistema ianqui de l’ICE, l’externalització de la repressió i la gestió policial dels fenòmens migratoris.
Com siga, no deixa de ser una victòria, i ja sabeu que m’estime més posar en valor allò que fem bé, que lamentar-me per tot allò que ens fa mal. I ho hem tornat a fer. Des del primer moment va quedar palès que la manca de recursos, la descoordinació entre institucions i la nul·la assumpció de responsabilitats per part de l’Administració obligarien al moviment popular i a moltes entitats del sector a fer una passa endavant i assumir l’enorme tasca d’acompanyar els milers de persones que patien la por de quedar fora del procés o que enfrontaven traves burocràtiques (com ara l’accés al padró) o costos econòmics inassumibles.
Obrim Fronteres i el moviment antiracista van fer una crida a l’organització i el suport mutu; i una crida específica a la Xarxa de Casals i Ateneus dels PPCC, que ja va ser un agent importantíssim en la recollida de firmes per la ILP. I igual que en la resposta a la dana o la solidaritat amb altres pobles del món, la coordinació amb altres moviments populars i les aliances bastides durant anys de lluita compartida han estat imprescindibles per explotar al màxim una Xarxa que coordina una potent infraestructura física estesa territorialment per tot el país.
L’èxit d’aquesta iniciativa i de tot el treball realitzat no es pot valorar només en el nombre d’assessoraments, formacions, etc. Sinó també en la participació de centenars de voluntàries mobilitzades per posar-se a treballar en clau antiracista. O la implicació de més de 40 casals i ateneus des de Girona a Alacant que, setmanalment, visualitzaven el conflicte, ampliaven la xarxa i obrien les portes de locals i comunitats polítiques a qui estan acostumades a trobar portes tancades. No són conceptes abstractes, sinó experiències concretes, com la de Lleida, on la Baula ha acompanyat més de 2.000 persones. O la de València, que la coordinació entre espais com el Terra, el Casal Obrer de l’Olivereta, l’Ateneu Llibertari del Cabanyal i el Centre Social CSN, en coordinació amb Candombe, ha permès vehicular gairebé un centenar de voluntàries i obrir 4 dies a la setmana a diferents punts a la ciutat; enfortint els lligams i la cultura col·laborativa entre organitzacions amb diferents tarannàs però un horitzó compartit.
Ací faré un incís que potser semble fora de lloc, però vos assegure que no és així. Hi ha una tècnica cinematogràfica coneguda com «la regla del tres», que consisteix a repetir una premissa argumental tres vegades perquè el públic la retinga. Doncs bé, vos torne a recordar la importància de posar en valor allò que fem bé, i també altres dues premisses que vaig compartir amb vosaltres ja fa mesos i que intente que impregnen cada peça que escric: el col·lapse no és inevitable, i rendir-se no és una opció.
I a què venia això? A què, tot i que potser aquest article és menys emotiu i més analític que els anteriors, l’objectiu segueix sent el mateix, engrescar-nos – engrescar-vos – a continuar endavant. Perquè el resultat més important d’aquesta iniciativa és, com sempre, les bases que això assenta de cara al pròxim embat. L’auge de l’extrema dreta i la plasmació de les seues idees autoritàries en legislacions locals, estatals i internacionals ens han de trobar més coordinades, més tossudament antiracistes i encara més disposades a plantar-los cara. Toca coordinar-nos encara més i millor, i demostrar que en som més: mobilitzant-nos contra el Pacte Europeu de Migració i Asil; ocupant els carrers, per exemple, per fer curses antiracistes, com ja van començar a fer l’any passat Barcelona i Manresa, o tornejos de futbol antiracista com el que se celebra de fa 11 anys a Alacant; o parant-los els peus cada vegada que han intentat enverinar la nostra terra amb el seu odi, diguen-se com es diguen i vinguen amb la forma que vinguen. No repetiré ací els seus noms. Som moltes més que ells, que els quede sempre ben clar.
I, per afegir eixe puntet final d’emotivitat, recordeu que el món nou que somiem i que portem dins del cor l’hem de construir dia a dia, en els nostres barris i pobles, en les nostres comarques, trinxeres frenant l’avenç de l’enemic. Calen més Casals i Ateneus (en tenim de nous a Mataró i Manresa, per què no ho fem també a la Marina?), cal seguir l’exemple de les nostres profes i estendre la vaga a altres sectors, a Correus, a Sanitat, al transport públic. A la vaga general. Acabe ja, regla del tres: continuem fent allò que fem tan bé. No és inevitable. No toca rendir-se.
Paul Muñecas és militant d’Endavant a la Marina Alta.
