L’altre dia anava caminant amb Verònica pel centre de València –carrer de Maria Cristina direcció a la plaça del Mercat, anant cap a la falla– i anàvem parlant entre nosaltres en valencià. Se’ns va adreçar un d’eixos cambrers que quan no tenen prou clients en el local ixen a la caça del guiri. Evidentment mai seuríem en un d’aquestos locals. Que hagen d’anar a la captura dels clients deixa prou clar quin és el perfil que busquen per a –molt probablement– oferir-li qualitat mediocre a preu elevat. Però el que em va cridar l’atenció (i em va emprenyar bona cosa, també ho he de dir) és que per oferir-nos la taula eixa que tenien disponible ens va parlar en italià. Va sentir valencià i li va sonar a italià. I no és la primera vegada que em passa.
No deixa de ser una anècdota, però trobe que és força significativa. Com ho va ser l’amargor que em va deixar. És impossible surar per eixa realitat, perquè t’interpel·la, no et deixa caminar tranquil, no et deixa parlar la teua llengua tranquil. I la sensació d’alienitat és molt forta. Perquè la resta del camí no podia deixar de percebre tots eixos senyals de terra conquerida, de terra doblement conquerida, resort per al turisme global. Els locals, els aborígens que encara parlem la llengua d’ací, som una anomalia testimonial. Quasi ja ni aportem color local, som invisibles, transeünts clandestins d’un decorat del que va ser València, dels carrers i de les places on la seua gent va fer la seua història.
Vaig recordar la darrera visita que vaig fer a la Sagrada Família. Allà un xicot em va parlar directament en anglés. “Que soc de València, home”, li vaig dir, i ell em va contestar rient. “Perdona. És el costum”. La nostra ciutat, el nostre país, ja està en eixe punt. I l’alcaldessa de València, i el president de la Generalitat, sembla que estan encantats, perquè qui ha de guanyar diners guanya molts diners i qui paga, mana i els mana. Que novament s’haja rebutjat ni tan sols la possibilitat d’implementar la taxa turística és desolador i humiliant. La ciutat la gasten ells, la gaudeixen ells, l’embruten ells, però els serveis els paguem nosaltres.
També és de veres que en això l’oposició ho té difícil. El PSOE, perquè fins fa quatre dies era ell també contrari a la taxa. De fet, el grau de servilisme que té el PSOE de Gandia, que el conec, envers el turisme i envers la patronal de l’hostaleria arriba a nivells inversemblants. Com vaig escriure per ací fa unes setmanes han arribat al punt de modificar el calendari faller per a fer-los als turistes la cavalcada fallera pel passeig marítim el dia 4 de juliol. Molt simbòlic tot plegat. Estic segur que en això el PP està molt d’acord. El poble de Gandia com a figurants a canvi de res, i la tradició convertida en una performance per als turistes. La candidata a la presidència de la Generalitat fins a no fa molt i com a alcaldessa de Gandia repartia en Fitur samarretes amb el logo de Cocoloco.
Compromís podria tindre-ho més fàcil, o millor dit un poc menys difícil, perquè sempre foren partidaris de la taxa turística, però també tenen la seua. D’una banda espere que el cicle de bolos de la candidata a l’alcaldia amb fatxendes de l’interior de l’M30 acabe aviat i se centre en els problemes concrets dels barris de la ciutat que aspira a governar. I d’altra, espere que siguen capaços de reconéixer les errades en aquest sentit de l’època de Joan Ribó com a alcalde. Cal recordar que la turistificació de la ciutat es va agreujar en eixos anys davant la complaença del govern municipal que veia això com un èxit. Fins fa quatre dies, ja després de deixar l’alcaldia, Ribó encara compartia tot pagat a xarxes socials notícies d’eixes en què qualsevol mitjà europeu o nord-americà deia que València era una ciutat estupenda per als expats. Durant eixos vuit anys la ciutat començà a posar-se impossible per a viure de lloguer, i més impossible encara per a comprar un pis per a viure i no per a especular, però eixe problema semblava que no existia perquè als anglesos i als danesos els agradava molt València i perquè a més els regidors podien fer-se fotos en la catifa roja dels Goya.
És de veres també que amb María José Català el problema no ha fet més que créixer. Supose que perquè durant l’època de Compromís era un efecte indesitjat i no previst de polítiques que volien fer la ciutat més habitable (i que fora no previst diu també coses sobre des d’on es pensaven eixes polítiques, que això també és veritat i espere que li peguen una volta), però ara és directament l’objectiu. Com això es combina amb les polítiques populistes que ells creuen que li agraden a la gent, és a dir més cotxes, més trànsit privat, i si s’obri una avinguda, amb tres carrils per a cotxes i després comencem a parlar, el resultat és que la ciutat és cada dia que passa més aliena i més hostil.
Espere que els partits de l’oposició siguen capaços, primer, de fer un pensament, i, per una banda, deixar de repartir samarretes amb logos de discoteques, i per altra recordar que les catifes roges no són importants, que les promocions personals no són importants, que agradar-li als holandesos o als gringos no és important, que el que és important és que la major part possible de la gent (i com a objectiu, tota) visca de la millor manera possible siga quin siga el barri (o la pedania) on visquen. I des de l’administració municipal, la més propera als veïns i veïnes, es poden fer moltes coses en eixe sentit. I després d’haver-s’ho cregut, tractar de transmetre a la gent que no són el mateix, que no és el mateix que governe la ciutat María José Català que Mónica Oltra. Que ni tan sols serà el mateix que va ser al govern de Ribó. Perquè si no es produeixen eixos dos fets, malament.
Al remat, i ara que està de moda el discurs religiós, mira tu per on, el que deia el catecisme que cal fer: acte de contrició i propòsit d’esmena. I després convicció perquè et puguen creure.
