Un exercici d’especulació

Acabava l’anterior peça concebent la idea que la humanitat sencera coproduís diner com a dividend universal (DU). Aquest sistema monetari m’ocupà un pomell d’articles (començant amb «El diner coproduït») entre les seccions que vaig dedicar-li al diner-minvant de Gesell i al crèdit mutu. En 2017 es fundà a França una moneda coproduïda, la Ğ1 (juna), que actualment té uns 8700 membres coproductors arreu del món (fonamentalment a França i Espanya). El creixement és lent i dubtós, com ho sol ser el dels projectes de moneda alternativa que, donada la preeminència del sistema monetari hegemònic, solament poden aspirar a la complementarietat. Especular amb l’opció d’una societat completa coproduint el subministrament de diner ens pot aportar comprensió sobre la naturalesa del diner, d’aquest, el coproduït i, per contrast, la d’altres classes que vaig llistar en «Diner. Una classificació».

El diner coproduït en la nostra illa experimental

Comencí la sèrie en Experior, l’illa dels experiments mentals. Una comunitat de productors-consumidors transitava del bescanvi a l’ús d’un tipus de diner-deute descentralitzat que ha resultat ser el que es coneix com a crèdit mutu. Posteriorment, vaig centralitzar el subministrament de diner (diner-deute sense interessos) introduint la banca pública en l’illa. En aquell moment no pensí en la possibilitat de combinar crèdit mutu amb banca pública, cosa que he fet darrerament en «Influeix el sistema monetari en l’acceleració dels canvis?». 

En un nou experiment mental, els habitants d’Experior han decidit canviar de sistema monetari. La moneda continuarà dient-se bancor, com en aquells primers articles, però ara seran bancors coproduïts. Tots els illencs, grans i menuts, crearan periòdicament el DU, mesurat en una quantitat de bancors. La creació es registra en un compte que els titulars també usen per als seus pagaments/cobraments i per a fer/rebre préstecs. Un subministrament constant de diner a la societat a través de la creació igualitària de tothom. Segons ja veiérem en «Un sistema monetari lligat a la vida», Stéphane Laborde dissenyà aquest sistema monetari per tal que també siga igualitari en el temps, sense beneficiar unes generacions respecte d’altres. 

El DU el creen les persones solament pel fet de viure, una propietat humana, de cada persona individual. Ni empreses, companyies, o associacions, ni el govern de l’illa, són coproductors de diner, però hauran de tindre comptes no-creadors en bancors per a poder cobrar, pagar, prestar i rebre préstecs. Els serveis públics i el manteniment de béns comunitaris es pagaran amb preus, taxes i impostos, com habitualment.

El trànsit entre sistemes

També han decidit que el trànsit del sistema monetari que funcionava a l’illa al diner coproduït ha de fer-se respectant la situació de partida en allò que siga possible. Es mantindran els saldos en bancor dels comptes de tothom en el moment del canvi de sistema. Possiblement, també consideraran just que els titulars de crèdits no cancel·lats acaben de pagar-los transferint els pagaments a un compte públic que beneficie tots els illencs, ja que els préstecs foren concedits per una banca pública. 

La Teoria Relativa del Diner preveu que el diner coproduït no és inflacionari

El DU no és diner-deute, no es destrueix, per tant, la massa monetària va en augment. També el DU va en augment, ja que el DU agregat d’un any es calcula com un percentatge de la massa monetària acumulada en l’any anterior. La teoria preveu que l’increment de massa monetària, per estar homogèniament creada, no és inflacionària (vegeu «El diner coproduït»). Els preus en bancors poden pujar, però expressats en DU es mantenen, perquè la quantitat de bancors en el DU també va augmentant. Els préstecs estan lliures d’interessos, i han de comptabilitzar-se en DU per garantir la seua neutralitat. A l’illa ha arribat la tecnologia computacional que permet gestionar de forma descentralitzada la co-creació de bancors i les transaccions, sense tercer de confiança, tal com ocorre en el projecte junista. 

L’objectiu fonamental del DU no és proporcionar una renda bàsica 

El DU agregat, és a dir, l’augment de la massa monetària anual, és una quantitat notable. Laborde estima un augment a prop del 10% de la massa monetària que circulà l’any anterior (vegeu «Un sistema monetari lligat a la vida». Tanmateix, el DU individual és relativament modest. Naturalment, a Experior, els illencs poden gastar-se els bancors del seu DU en benefici propi. Aquest benefici és una conseqüència secundària del sistema. No hem de confondre el DU amb conceptes del tipus ingrés mínim, o renda bàsica, finançats pressupostàriament, i que alguns governs estan experimentant en el món real. A Experior, l’objectiu principal de la coproducció és que el lubricant de l’economia, el diner, siga subministrat de forma equitativa i descentralitzada. I així, cada DU creat començarà a circular i protagonitzar transaccions, passant de mans en mans i dinamitzant l’economia. 

En un sistema monetari centralitzat, com el de diner-deute amb interessos, l’hegemònic, el sistema bancari de banc central subministra el diner a la societat. Si el model econòmic és liberal-clàssic o neoliberal, aprimada la despesa de l’estat, els diners avançats pel sistema bancari haurien d’escampar-se i circular, fonamentalment, a partir de l’activitat empresarial privada. Keynes concedí a l’estat un rol destacat escampant diners mitjançant la seua despesa (que incrementa la demanda i anima l’activitat econòmica), especialment en la part recessiva dels cicles expansió-recessió que el mateix sistema monetari contribueix a provocar. Pel que fa a aquest model, i en els estats més poderosos, és rellevant l’efecte keynesià de la despesa militar.

En la renovada Experior del diner coproduït, són les persones, cocreadores del DU, les que decideixen quins projectes públics o privats recolzen amb la seua part de la producció de diner. Vegem un exemple. Un govern d’Experior que volgués amenaçar militarment les illes veïnes no té a la seua disposició el sistema bancari que els avance diner-deute per a finançar aventures bel·licoses i rearmaments. Cada ciutadà coproductor de diner pot decidir quins projectes, governamentals o privats afavoreix amb els seus micropréstecs o microdonacions. I en el cas de la guerra, els ciutadans poden negar-li al govern el finançament. L’absència d’un sistema financer centralitzat en el sistema bancari, històricament (en el món real) en simbiosi, si no en conxorxa, amb el poder polític, posaria en dificultats aquell govern bel·licós. 

Fins ací, un exercici d’especulació.