Escric aquestes línies un 5 de maig, de bon matí, acompanyat per les dues oronetes que ens han okupat el pati de casa, ací a la Vall de Gallinera, a la Marina Alta. La flama ja deu ser a l’Alguer. 800 kilòmetres de distància en línia recta, aproximadament. Diu la cançó que “el meu país és tan petit, que des de dalt d’un campanar, sempre es pot veure el campanar veí”. Doncs no, no n’és tant, de petit. Aquestes últimes setmanes ho hem vist, ho hem viscut i ho hem corregut. Avui la flama ja és a l’Alguer i aquesta vesprada recorrerà els seus últims trams el Correllengua Agermanat, edició de 2026. La primera, esperem, de les moltes que vindran.
17 etapes, més de 1.500 kilòmetres, més de 1.000 entitats – clubs esportius, ajuntaments, sindicats, col·lectius, centres educatius – i 5.000 persones inscrites. 500 municipis, desenes d’actes a tot arreu, milers de corredores i ciclistes. Les xifres, per se, aborronen. Però més enllà dels números hi ha la sensació compartida i col·lectiva d’haver viscut un moment històric. Un dia que s’ha allargat a dèsset, que durarà anys i que, de ben segur, cap de nosaltres oblidarem.
Encara recorde la meua primera Korrika, l’any 1997. Era la desena edició i acabava a Bilbo. Recorde córrer amb els meus amics de classe els últims trams, costera avall cap a l’Arenal. Recorde els concerts: Pilt, Exkixu i uns encara poc coneguts Berri Txarrak. Havien tret la seua primera maqueta i tothom vam flipar amb el directe d’aquells xavals, que ja apuntava l’èxit que vindria després. Recorde la cançó de Gozategi, els carrers plens de gent, els colors, l’alegria. En una època en què cada reivindicació implicava conflicte i repressió, la Korrika era un moment màgic que ens donava forces per continuar la brega.
Al llarg dels anys he acumulat molts records de la Korrika: recorde en Martxelo Otamendi llegint el manifest de l’edició del 2003, poc després que Garzón tancara el diari Egunkaria, a l’acte de cloenda celebrat a Iruñea malgrat les traves que va intentar posar el govern d’UPN. Recorde l’orgull de vore el meu germà corrent amb el lekuko (la nostra flama) al pas pel nostre poble, Sopela. Recorde quan la diàspora basca a Granada vam córrer pel bell centre de la ciutat, sense permís i sense por. Vam demanar-li al segurata de la Catedral que ens fera una foto i vam fotre el camp ràpidament abans que se n’adonara què eren les ikurriñes i els “euskal presoak euskal herrira”. Bona festa ens vam pegar després, al pub Entresuelo…
Recorde amb molta tendresa la meua primera Korrika a València, 2015, també sense por i sense permís, la cara dels maderos al carrer Hospital. No entenien què fèiem aquell grapat de xalats, amb ikurriñes i estelades, i de nou els crits. Euskal Presoak, Euskal Herrira! I la del 2021, que per la Covid es va ajornar i la vam celebrar a 2022, i ens vam pegar la festa grossa a l’Euskal Etxea i als pocs dies totes teníem Covid, ben merescuda, ens la vam guanyar a pols i va valdre la pena.
I enguany també, el 28 de març, amb els munipes de la Català fotent-nos el final del concert d’Arre-AK. Es veu que molestàvem el veïnat. Els vam dir que érem fallers, però no va colar. Fins i tot van fer vindre els antiavalots, per si de cas. Que l’ambient era hostil, deien. Bé, i què esperaven? En fi, coses que passen.
Doncs bé, quan d’ací a trenta anys escriga l’article del mes –espere que per celebrar que ja haurem acabat amb el capitalisme, el patriarcat i l’estat espanyol i podrem dedicar-nos a contar batalletes al jovent del futur– podré recordar també, amb la mateixa tendresa i el mateix orgull, aquells dies de primavera de 2026 en què vam participar del Correllengua.
Recordaré quan la Blanca i en Pau Emili ens van presentar la idea, abans de la mani de Guillem Agulló, Burjassot 2025 (torne un moment al present per dir-vos a totes dues moltes gràcies i enhorabona, el que heu aconseguit és, senzillament, increïble). Recordaré tot un any de reunions, de trucades, de grups de whatsapp i telegram, de dubtes i aprenentatges, de com aquesta bogeria meravellosa anava creixent i fent-se gegant. Recordaré les primeres imatges, els primers trams, ja intuíem que açò seria èpic. L’arribada a Barcelona, la pancarta de “Lo Sénia no és frontera” entrant al País Valencià. Recordaré la costera amunt al sol per arribar a la plaça del Mercat a Pego i la muixeranga als Pòrxens de Pedreguer. Però, sobretot, recordaré València.
Recordaré els nervis al carrer Almassora, l’espera que es feia eterna, la colla amb samarretes de Yomus que ens miraven desafiants, anaven cap a Mestalla i es van trobar un mar d’estelades pel camí. La pancarta gegant d’Arran, “independència és revolució”. La gentada que creixia per minuts, vore la furgoneta roja enfilar la rodona amb moltíssima gent darrere, els crits i les banderes. I l’alegria. I agarrar el lekuko, que ací li diem la flama, com el meu germà però ací, a casa, a València, dos pobles i una lluita compartida. I a cada pas n’érem més, i més banderes, i més crits. I la pancarta gegant del SEPC a les Torres de Serrans, i les banderes palestines, i els Dimonis de Campanar cremant Colom com ens cremaven el pit i les cames, però seguíem corrent i cridant, els carrers seran sempre nostres!
Recordaré arribar a Sant Agustí i l’Ovidi tenia raó, els carrers eren rius plens de gent. Recordaré els parlaments, i la veu de Xavi, sempre Xavi, la bellesa de viure la vida sense claudicar. La manifestació, els parlaments finals, Revoltes de la Terra, les cançons de l’Anna Mira, la Jove Muixeranga de València, punys en alt i visca la terra. Recordaré replegar a tota pressa amb una colla de policies impacients muntant el numeret, plegar i a córrer una altra vegada per arribar a Picassent, a cantar i ballar amb Batiste Ceba i companyia. Cinc de la matinada i no esperava que acabàrem arribant tan tard al poble, ja saps què passa. T’estime, t’estimo, t’estim.
Torne al present i no sé com acabar aquest viatge en el temps que vol ser un homenatge a totes aquelles persones que heu fet possible aquest dia que ha durat setmanes i que durarà anys. Potser no cal afegir res més. L’Ovidi tenia raó. Perquè vull. Com volem. Braços lliures, boques i mans.
Paul Muñecas és militant d’Endavant (OSAN) a la Marina Alta.
