Des de la lògica aristotèlica l’endevinalla s’ha considerat com una manera d’exercitar la ment. Cada canvi de govern té els apriorismes endevinatoris per desllorigar-ne la conformació en la ment (i l’estructura) de qui l’ha d’anunciar. Superada aquesta primera fase, és el temps de l’anàlisi dels mateixos apriorisme que abans no han servit per a res i ara es qualifiquen de sorpresa.
El nou president de la Generalitat, Carlos Mazón, anunciava el seu Consell «zaplanista» o «liberal», segons l’ortodòxia comunicativa amb poc espai per a la sorpresa. Pràcticament, tots els noms havien aparegut en la premsa valenciana, i tret que, de la Meseta estant, algun nom hagi volat, l’única sorpresa, diuen, és la de la consellera de Justícia i Interior. Amb aquest esquema triangular de Presidència i dues vicepresidències (o tres, recordeu les tres de Cotino, Rambla i Gerardo Camps, del campsisme regnant; o el tête-à-tête de l’Ajuntament de València dels últims anys) tan habitual com a model de control de les desconfiances, una de les dues vicepresidències perdrà bufera a favor de l’altra.
La reducció de conselleries s’ha aprofitat, al seu torn, per a reconfigurar àrees de poder (i de pressupost) sense entrar en el fons de la qüestió. És clar que Sanitat i Educació són el pal de paller d’una estructura autonòmica que ve donada. Tot hi són faves comptades pressupostàriament parlant. Per aquí sagna, però a borbolls el pressupost de la Generalitat des del desastrós traspàs de les competències de sanitat que després s’ha agreujat amb un finançament més desastrós encara. Per tant, la consellera d’Hisenda té feina per fer si no s’agenolla davant els seus o si no esdevé la sageta política improductiva quan estan els altres.
Amb aquesta estructura de buidatge pressupostari de les conselleries de Vox, els més endevinaires s’arriscarien a dir que la resta sobra. Però és així? Conèixer el sector del camp és condició mínima però no suficient. I en aquest sentit José Luis Aguirre ha de torejar amb un sector necessitat de reconversió immediata i en aquesta lluita, perdre medi ambient, el deixa coix. I si la coixera ambiental era esperable, res no sabem encara de la indústria agroalimentària o de l’agricultura ecològica i la relació amb les cadenes distribuïdores.
El cas de Justícia i Interior, amb Elisa Núñez al capdavant, potser no és tanta sorpresa. El seu pas per la Conselleria de Rafael Blasco tampoc ho va ser. Segons s’ha publicat sembla que el seu oncle és José Luis Sánchez, la mà dreta de l’arquebisbe Agustín García-Gascó (impulsor de la Universitat Catòlica en un dur enfrontament amb el CEU-San Pablo) i després d’Antonio Cañizares. Entre altres ha sigut vicerector de la Universitat Catòlica de València i molt pròxim a l’expresident de la Generalitat Francisco Camps i ara a Santiago Abascal, dues ànimes que tornen a conviure. La nova consellera va ser la mà dreta de Gotzone Mora i de Josep Maria Felip en aquella conselleria, on degué fer currículum acadèmic que desembocaria en la tesi «La gestión pública de las políticas de integración de las personas inmigrantes y extranjeras en el período 2007-2011: el caso de la Comunitat Valenciana», tot just el període de Blasco al capdavant de la conselleria. Ara cal que s’arromangui quan arribi el foc que cada estiu fa del territori valencià un infern.
Menys sorpresa ha estat el cas de Salomé Pradas en Infraestructures i Territori. Ara, un altre cop, en el clàssic duet ja explorat de fer coincidir medi ambient i infraestructures fa penjar d’una mateixa decisió les infraestructures i l’afecció ambiental. A més, passen els anys i el creixement de les àrees metropolitanes, especialment en el cas de la conurbació Alacant-Elx i a València, no deixa de generar problemes de mobilitat. La necessitat d’una estructura comunicativa en el triangle Sagunt, Llíria i Almussafes on poder combinar ferrocarril, metro, bicicleta i cotxe és peremptòria. La ciutat de València o Elx-Alacant per elles mateixes no poden resoldre un problema que exigeix una anàlisi de conjunt.
Finalment, el nom de Nuria Montes fa dies que estava en la veu de tots els endevinaires. La secretaria general en la patronal Hosbec és la palanca que l’ha catapultada a una de les conselleries que té a les seues mans el monocultiu del turisme. Un dels grups de pressió amb més influència des de fa dècades. La “indústria de la felicitat” com ella mateixa qualifica la seua àrea caldria que l’estengués també a la innovació i la indústria, dues àrees que com més va més ens separen de la revolució tecnològica.
Aquest primer cop d’ull al nou Consell de la Generalitat podria tenir els cent dies de gràcia d’una tradició perduda. Les eleccions, però, del 23J i una lògica que, a estes altures, ni Aristòtil ni Bacon, podrien definir com a metodològica, materialista o idealista, potser el qualifiquen un Consell de lobbies. Caminar sobre fantasmes és una preocupació il·lògica. Esperem que no esdevingui lògica.
