Guillem Agulló era un jove de díhuit anys assassinat per declarar-se obertament antifeixista. Era de Burjassot, i la matinada de l’11 d’abril del 1993 passava la Pasqua amb els amics a Montanejos quan un grup de neonazis el va anar a buscar. Fa trenta-tres anys que els seus pares, Guillem i Carme, i la seua germana, Betlem, lluiten contra els discursos d’odi i per mantindre viva la seua memòria. Ara demanen, a través d’una carta dirigida a Pedro Sánchez i Fernando Grande-Marlaska, que se’l reconega com a víctima del terrorisme. Un reconeixement institucional que pot significar molt més que una reparació per a una família, llançant un missatge per a tot el país sobre què fa una societat democràtica amb les víctimes del feixisme.
No ho fan sols. La petició ha reunit 263 adhesions de personalitats de la cultura, la judicatura, el periodisme, les associacions de víctimes, els sindicats i la política.
Fiquem-nos en context. El judici es va celebrar l’octubre del 1995, i va acabar amb l’absolució de quatre dels cinc acusats. Segons explica la família, la sentència va tractar el crim com una “baralla juvenil”, ignorant així, el rerefons ideològic que comportava aquella agressió. De fet, l’Audiència Provincial de Castelló va despolititzar l’assassinat. Mentrestant, la jutgessa instructora i la Fiscalia sí que van reconéixer l’acció com una agressió amb motiu polític. Pedro José Cuevas, l’autor de la punyalada, va ser l’únic condemnat amb catorze anys de presó, però sols va complir quatre per “bon comportament”. Però la seua història no s’acaba ací. El 2005 torna a ser detingut en l’Operació Panzer, que va desmantellar una presumpta xarxa neonazi. Dos anys després, es presenta en les llistes d’Alianza Nacional a Xiva. L’assassí continua caminant pels carrers amb total tranquil·litat, mentre la família de Guillem Agulló segueix esperant una resposta per part de les institucions.
El passat dimecres 4 de novembre, a l’Ateneu de Madrid, es va celebrar la roda de premsa on uns quants mitjans de comunicació de tot l’Estat van acudir a la cita. Com a periodista i persona conscienciada en la causa, vaig decidir anar amb la família Agulló i Salvador, i amb Rafa Xambó i Sergi Moyano, que van fer possible l’acte. Hi ha dies en què la professió es queda a un costat i es transforma en una forma d’acompanyar.
Equipo de investigación, de La Sexta, prepara un programa complet sobre la seua figura que s’emetrà el 20 de novembre. Per altra part, la 1 li ha dedicat tres minuts en una peça informativa. En canvi, À Punt, la televisió de casa, ha dedicat només trenta segons, i això després d’haver retirat de la programació La mort de Guillem a només quaranta-huit hores de la roda de premsa de la família. Mentrestant a les cases valencianes es reia amb una pel·lícula de comèdia i a l’escaleta seguia figurant el nom del jove antifeixista.
Se’n riuen a la nostra cara i nosaltres no ho permetrem. Cal continuar lluitant i reivindicant la seua figura que, per als joves que no vam viure aquella època, és un símbol antifeixista. Però cal no oblidar que va ser persona abans que víctima. Guillem Agulló va ser i és una persona molt estimada. Els feixistes que el van agredir fa trenta-tres anys i els que hui canten pels carrers “Guillem, jódete” són els mateixos. Com va dir Carme Salvador, la mare del jove, a la roda de premsa: “Ens deixaren sense Guillem, però ells no han guanyat”. Ni oblit, ni perdó.
