Cite el fet només com un exemple. Un dels molts que a una velocitat considerable es van produint arreu del món i també, com és lògic, a casa nostra.
La cosa va de dones. En un moment quan ja quasi res no ens estranya, amb la irrupció tan beneficiosa, de la mirada i l’acció femenina en la vida diària encara hi ha esdeveniments que sobten un poc. Només un poc ara ja.
I és un exemple més. Simptomàtic, però, dels temps que, com va dir Bob Dylan, estan canviant.
A Moncofa, a la comarca de la Plana Baixa la llar de jubilats, de velles i vells diguem-ho clar, ha sofert un canvi digne de consideració.
Si es veu la fotografia del grup dirigent de la llar als anys vuitanta, comprovem que hi ha dos dones enmig de tretze homes. Una foto similar d’enguany dona com a resultat cinc dones i un home. El canvi doncs és palmari.
Amb la nova mirada, el centre, com tants i de tota classe que canvien amb l’entrada de les dones, adoptarà previsiblement una mirada més femenina. I això serà, quasi amb tota seguretat una cosa bona. Entre altres coses perquè en aquests llocs, com en tants d’altres també, les dones són majoritàries. Alguns seran als qui un tal canvi els resultarà innecessari, fins i tot roín. La societat és diversa i estranya com va dir un poeta. Però també va dir Horaci que és amb aquests petits canvis com es pot construir un imperi. No cal tant. Només una millora.
Però més enllà del canvi en la composició del grup dirigent s’hi pot veure, si filem un poc més prim, que la transmissió cultural que, malgrat l’escolarització massiva, sempre ha estat cosa de les dones, de les mares fonamentalment i a casa, ara pot ser diferent.
A partir de fets com aquest que es reprodueixen, sortosament, arreu del nostre País, podem imaginar un futur més obert.
És cert que estudis de tota mena han incidit en el fet que les dones, arreu de les cultures del món, han estat les que han transmés una visió conservadora de la societat. La cosa pareix comprensible i fins a cert punt necessària donades les condicions en què la vida humana s’ha anat desenrotllant des dels homínids.
Però amb el salt qualitatiu i quantitatiu que s’està produint els darrers temps la transmissió, ni que siga feta per dones, passa a un àmbit més social. Més polític si volem ser més ajustats.
Què pot significar això? Ja hi ha estudis d’antropologia i sociologia que en parlen. I també des de l’economia pels efectes que eixes modificacions tenen sobre aquesta. Però serà en el de l’imago mundi general, de la societat, on, a la llarga, les transformacions mentals faran efecte. I després de la mentalitat vindran els fets.
I això, a casa nostra? Doncs per exemple en la llengua. En la transmissió de la llengua. Aquesta, ací al País Valencià, si ha aguantat va ser perquè es conservava al si de la família. I bàsicament transmesa per les dones. L’escolarització en la nostra és cosa, tot ho sabem, un esdeveniment molt, molt recent.
Però ara el que pot passar, i així ho pensem, és que aquestes dones que transfereixen la cultura i doncs, la llengua, estiguen en llocs des d’on es pot disposar. Ordenar, recomanar… I és des de les instàncies més informals des d’on sovint es crea un teixit fort i que sap aguantar i fins i tot créixer en circumstàncies adverses. I això, ara, avui mateix, torna a ser un valor primordial perquè siguem el que som. I aguantar.
