S’han acabat les vacances —per als qui n’han tingut— i torna la política. O això sembla. Perquè tinc la impressió que la política valenciana no se n’ha anat aquest estiu del tot, encara que nosaltres hàgem estat a la platja, menjant unes quantes bones paelles o intentant sobreviure a la calor, que, per cert, la fa a rogles. Hem estat a la platja, però hem assistit a alguna manifestació. Ara comença un nou curs polític i, amb ell, el compte enrere per a les eleccions. Jo el començaré avui mateix amb la MIM de Sueca, amb la classe magistral, que és una bona manera de connectar desconnectant. Jo ja m’entenc.
La que ho té molt clar és Diana Morant, que diu que serà la candidata socialista a la Generalitat. Juanfran Pérez Llorca també ho serà, però sembla que haurà de plorar un poquet i agenollar-se una bona estona, perquè li donen la benedicció oficial. Vox farà el que li manen, com el PP. Si Vox té candidat, encara no sé qui és ni m’interessa. No espere res de Camps ni de Fernando Villalonga, perquè són submisos i se n’aniran a casa amb la cua entre les cames. No plantaran cara i no tindrem una alternativa de dretes amb mirada valenciana o amb el nacionalisme gòtic de l’expresident. Sembla que Compromís també té els caps de llista preparats. Si no passa res, serà Joan Baldoví a la Generalitat i Mónica Oltra a l’Ajuntament de València. El que no saben encara, els de Compromís, són els partits que els acompanyaran, o ni tan sols si els acompanyarà algú en la seua candidatura. A hores d’ara, jo no sé què faran, ni amb qui aniran Esquerra Unida, Podem, Esquerra Republicana i tuti quanti… No ho sé, i hauríem de saber-ho, perquè ara ja sí que toca. Ja és moment d’organitzar-se i intentar plantejar solucions als problemes reals que tenim: l’habitatge, que s’ha convertit en un luxe inassequible —sobretot a la ciutat— per als qui no han heretat un pis; els trens de Rodalia, que continuen demostrant que els valencians som ciutadans de segona; les llistes d’espera de la sanitat; la indústria; el turisme; el camp; l’aigua; l’energia; les infraestructures; la vertebració del país…
Seguim sense poder recórrer els nostres pobles i ciutats de manera còmoda amb transport públic. De corredor mediterrani no cal que parlem, ni de res de vertebració de cap classe (zero en comunicació de tot tipus: ni premsa, ni ràdio, ni televisió, ni trens, ni autobusos, ni…). La vertebració del país és una assignatura “maria” de tots els governs que hem tingut des que el president Lerma va dir que els animals invertebrats també són feliços… Fa riure. I, ara, el finançament. Ara, que tenim un govern a Madrid disposat a augmentar el nostres duros, els del PP i Vox, seguint consignes, no volen el finançament de Sánchez… Renunciaran a més diners per ofrenar noves glòries no a Espanya, sinó a Feijóo i a la de l’àtic de Madrid —no recorde ni com li diuen i no tinc ganes d’obrir Google—, que ens envia, a través del ministre Puente, els trens de segona mà que en l’altiplà no volen.
Espere que hi haja una paraula que no desaparega de l’agenda: la dana. La reconstrucció necessària de les infraestructures, les ajudes, les responsabilitats, sobretot polítiques, i tot allò que encara està per fer, que és molt. Perquè es fa difícil parlar de futur quan encara hi ha gent que no acaba d’eixir del pou en què la va posar la catàstrofe. Ja sabem que la política té coses incomprensibles, com ara que una catàstrofe dure anys i que la memòria electoral córrega ràpida com el raig. Però així és la vida política. Sobretot, si els polítics no saben fer bé la seua faena.
L’educació cal tractar-la a banda, perquè promet una tardor ben calenteta —i no només per la calor— entre ràtios, plantilles, condicions laborals, llengua, i, ara, només faltava el famós adoctrinament. Enguany, fins i tot, la inspecció educativa tindrà un paper que, si el fan, els hauria de caure la cara de vergonya. La paraula “neutralitat” apareixerà amb tota solemnitat, com si els mestres hagueren estat esperant dins d’una trinxera. De què van? Van de provocar una guerra cultural de les de Vox: llengua, mestres, banderetes, immigrants… Mentrestant, els professors continuaran intentant que trenta adolescents escolten durant cinquanta-cinc minuts seguits. Això sí que mereixeria una llei orgànica o un gran pacte per resoldre els problemes. Però, com estan les coses, els professors no tindran més remei que estar alerta, perquè l’estratègia de la dreta serà molt clara: intentar enfrontar els professors amb els pares. I l’estratègia dels professors hauria de ser la contrària: fer els pares còmplices per resoldre els problemes que pateix l’escola.
I l’oposició té una tasca més difícil de la que sembla: fer creïble una alternativa. No en tenim prou que ens expliquen les errades del Consell, perquè ja les sabem i, per favor, que s’estalvien l’espectacle de les divisions partidistes. La cosa no està per a xorrades. Sí, estem d’acord, hi ha partida, es poden guanyar les eleccions, però els valencians sabem que les partides es guanyen quan s’arreglen. Per favor, expliqueu-nos què penseu fer amb el país, perquè les eleccions passen, els governs passen, l’oposició passa…; i nosaltres, en canvi, ens quedem. Mentre podem, clar.
