Ayuso i les llengües. Ayuso, poliglota. O Ayuso la cateta. Aquests són els tres primers titulars que em van vindre al cap quan vaig començar a escriure aquest article. L’últim, pel qualificatiu que va utilitzar la susdita al juny per a referir-se als parlants de català i èuscar. Ella és la que ha demostrat ara, una vegada més, que és una taujana llanuda, i en aquesta ocasió ho ha fet en directe asseguda en el sofà del programa de televisió d’Ana Rosa Quintana en horari de màxima audiència i ha quedat ben retratada no tan sols com una cretina ignorant, sinó també com una basta manipuladora i una mentidera compulsiva.
Qui al febrer d’aquest any assegurava en una entrevista en Telecinco que des del PSOE volien la seua destrucció personal i va manifestar que Pedro Sánchez obertament havia dit que me va a matar, que volien acabar amb ella i destrossar-la, ara ha tornat a reblar el clau un poquet més i ha tergiversat una frase que el lehendakari va dir el passat cap de setmana en un míting. Literalment, Pradales digué Ayuso, entzun, Euskadi euskaldun! («Ayuso, escolta, Euskadi parla basc!»), però aquesta paranoica de llibre sosté que va dir Ayuso, entzun, pim pam pum, i que la va atacar amb esa violencia verbal típica de los socios de Sánchez usant l’euskara. Tres apunts ràpids. 1. Violència verbal? Ella? Qui té de cap de Gabinet el senyor Miguel Ángel Rodríguez? De veritat? 2. Quin nivell d’èuscar té la presidenta, xe! És capaç de traduir-lo sense parlar-lo, quina eminència. En qualsevol cas, si no vol tornar a fer la pallassa, jo li recomane: Ayuso, mesedez, hitzultzeko gailua bat erabil ezazu («Ayuso, per favor, usa un traductor»). 3. Crec que l’escolta activa no és el seu punt fort, o té un problema auditiu important, però és normal que no tinga bé el sentit de l’oïda amb tot el soroll que genera ella mateixa cada vegada que obri la boca.
La manipulació ayusera és evident, és la seua particular llei de l’embut, la d’una persona que tots vam vore com insultava el president del Govern espanyol amb un ¡hijo de puta! i després ens va vendre que havia proferit ¡me gusta la fruta! Sincerament, jo no sé quines fruites pren aquesta dona, però enfiten, deuen ser al·lucinògenes i està clar que l’estan afectant. Sempre he pensat que no està bé del cap, que és una pertorbada, i els fets ho demostren i em donen la raó. Necessita ajuda psicològica urgent no solament perquè les coses que diu no tenen ni cap ni peus, sinó perquè estic convençut que ella és conscient de les seues boles flagrants. Li recomane que agafe cita amb un professional de la salut mental en la sanitat pública, si per a una ecografia per sospita de càncer estan emplaçant la gent a gener del 2027, potser amb sort la veu el psiquiatre abans que complisca els cinquanta anys. I si no, sempre podrà recórrer a la clínica López Ibor, que la té ben a prop.
Potser aquestes coses li passen perquè l’orellera que sempre du posada no li funciona bé d’usar-la tant, que mire de canviar les piles. Cal recordar-li que el pim pam pum era una cosa que feien els franquistes, eixos que ella tant enyora i que el seu partit va blanquejar. També és el que va fer ella amb 7.291 ancians durant la pandèmia. O el que fa el seu nóvio amb la pasta de tots els madrilenys. D’altra banda, la Quironesa s’inventa que un president autonòmic l’ha amenaçada de mort, i no és la primera vegada que ho fa. No solament és fals, sinó que trobe que hauria de ser il·legal fer una cosa així. A ningú se li permet insultar o mentir en el seu treball. Per què ho tolerem en els representants públics? Fins quan suportarem les bòfies incendiàries sense conseqüències dels nostres polítics? El cas de la fruitera IDA va més enllà de fer el ridícul a tothora, el problema és que intenta enfrontar la societat, menteix més que alena i no passa absolutament res. Sembla que tinga impunitat, fa i diu allò que li rota, cada volta les animalades que amolla són més grosses i no hi rep cap castic. Jo, si fora el president de tots els bascos, li posava una denúncia per injúries, calúmnies i difamació, a vore si ja se li lleven les ganes de fabular tant. Dic jo que algú haurà de col·locar-la al seu lloc d’una vegada.
Quant a la gran diva que tenia enfront, ni la va desmentir ni la va tallar, no va dir ni mu, callada com un mort, plantada al seu costat com una tova. Al meu parer, el títol de periodista li queda gran a l’esposa d’un condemnat pel cas Villarejo. Ayuso soltà semblant barbaritat amb la complicitat d’una presentadora partidista com Ana Rosa, per això crec que és tan criticable l’entrevistada com la comunicadora. I les dues, l’una per a l’altra, es quedaren ben tranquil·les. Dubte molt que en un plató de TVE davant de Silvia Intxaurrondo s’haguera atrevit a llançar semblant falsedat l’exgestora de comunitats de Pecas, però no perquè siga basca, sinó perquè l’hauria corregida com a bona professional que és. Però com que no li ha concedit una interviu en els últims cinc anys, per això va a eixos programes de televisió porqueria, els seus altaveus mediàtics, a rebre el seu massatge diari. Han passat els dies i encara la llepona no ha demanat disculpes per difondre odi en el seu programa. Esperarem asseguts.
Quan no hi ha polèmica, Ayuso la crea. Tinc clar que, al final, aconsegueix allò que vol, que és que es parle d’ella. És la tècnica que utilitza Trump, disparar fum per tal de desviar l’atenció i que no s’analitze la seua gestió al capdavant dels seus governs. Mentre posem el focus en les barbaritats de la fruitera, no parlem de la política d’habitatge, de la sanitat i l’educació públiques, del finançament de les universitats, dels ancians que van morir en les residències durant la pandèmia, del desastre del transport públic, de la despesa de diners públics en bous, fórmula 1, universitats privades ultracatòliques, sanitat privada («Madrid reconoce haber pagado más de 5.000 millones de euros a los hospitales Quirón en seis años de Gobierno de Ayuso», El País, 14/6/2025), de la seua defensa del sionisme i, per descomptat, de les causes judicials que té el ciudadano particular. Soroll, soroll i més soroll.
Que Ayuso es creu el melic del món fa temps que ho pense. Que és una demagoga, també. Ni s’ha molestat a saber realment què va dir Imanol Pradales, no li interessa. Ella va sentir el seu cognom en boca del lehendakari i automàticament va posar en marxa el ventilador de les faules. Per a mi, és preocupant que una persona així estiga governant una comunitat autònoma, però és altament més preocupant que encara hi haja gent que li vote i que guanye amb majoria absoluta. Crec que els madrilenys, com també els valencians amb Mazón, ens ho hauríem de fer mirar algun dia.
Fet i fet, aquesta pura sang del PP considera un motiu de preocupació que un company polític l’amenace. Com que tothom ha vist que això fou absolutament fals, trobe que allò més alarmant va ser que ella fera declaracions que no eren certes en un magazín televisiu davant una pseudoperiodista que no li parà els peus i que li ballà l’aigua. Sí, ni la va corregir, contradir o rectificar, ni tampoc va comprovar si era veritat o no el que havia dit. Els límits entre opinar i difondre enganyifes són ben clars. En els afers públics, com el món de la comunicació, no tot s’hi val. Tan vergonyosa fou la declaració de la líder madrilenya com vore que l’amiga i conductora del programa li seguia el joc i es convertia en còmplice de la mentida. Baixesa moral, política i periodística. Terrorisme informatiu.
1
