Les veritats acaben caient per si soles, diu el saber popular. I és que és molt difícil mantenir una mentida evident durant massa temps, per molts mitjans que tingues al teu abast per a difondre-la o per molt convenciment que li poses.
Això els ha passat, per exemple, als defensors de la teoria que català i valencià són llengües diferents. Ja pràcticament tothom assumeix l’obvietat que catalans i valencians ens entenem quan parlem la llengua comuna, per molt que encara hi haja gent que se senta incòmoda amb una denominació o l’altra de l’idioma. Ara, el reconeixement explícit de la unitat lingüística ha arribat fins i tot a un dels últims reductes del secessionisme lingüístic: la Real Acadèmia de la Cultura Valenciana.
La història va passar el passat dimecres, a la presa de possessió de l’escriptor Mario Vargas Llosa com a acadèmic d’honor de la RACV –m’agradaria saber quan els ha costat la broma, posats a fer– en un acte celebrat a Madrid, ja que Vargas Llosa no va dignar-se a vindre a València i va haver de ser la RACV la que anara a Madrid, en una imatge, ja de per si prou gràfica, del prestigi i potència actuals de la història.
Però és que a més, en la seua conferència, Vargas Llosa va lloar Tirant lo Blanch, una novel·la que confessa que va llegir de jove «amb dificultat» perquè estava escrit en «català, bé, català-valencià». La història s’ha sabut perquè un dels assistents va penjar a Twitter un vídeo que recollia el precís moment de la cita, amb les cares de pòquer dels il·lustres membres de l’acadèmia. I en aquest breu fragment, Vargas Llosa va destapar dues mentides molt grosses. La primera i explícita: català i valencià són, llengües diferents. I una segona, implícita: tota la campanya antivalenciana de fer veure que no s’entén la nostra llengua no és més que una expressió d’odi. Perquè si algú del Perú, va poder llegir Tirant lo Blanch en la llengua original sense haver après valencià prèviament, resulta evident que la seua comprensió és bàsicament una qüestió de voluntat i actitud. No cal tindre un Premi Nobel per entendre un «bon dia». I més quan ja fa anys i panys que es viu al país.
L’autor de la piulada –que per cert ja ha esborrat, espere que algú haja sigut més previsor que jo i s’haja descarregat el vídeo- al final no ha fet res més que deixar testimoni d’una veritat indefugible. Per molt que s’esborren els vídeos o se censuren les cròniques –recomane especialment la de Las Provincias, on es fa esment de la rèplica però no de l’afirmació que la provoca, generant una metacrítica deliciosa- no es pot tapar el sol amb el dit.
