Hui en dia pensem que vivim una situació única, una pàgina nova i original de la història. Que som tan únics i especials, que l’eternitat del temps ens guarda un moment únic per a la nostra vida i la nostra vivència personal, el nostre evento canónico. Eixa idea neoliberal i capitalista de l’existència, entenent les vivències del ser individual com a úniques i centrals, generen una dissociació clara i evident de la idea de comunitat i la idea de convivència.
És una mostra evident dels temps que corren, on davant l’evidència de l’emergència social en què vivim, elegim enterrar el cap sota la sorra, com si es tractara d’estruços. Davant una realitat d’incertesa i caos per moments, elegim mirar-nos el melic, el jo. Centrant la nostra mirada i els nostres interessos en com estem de bé, en la dieta absurda que seguim, en el record d’esquats o de press banca, o dels nostres èxits personals, ja que té igual viure en un incendi i en una muntanya de brossa, si individualment pensem que ens trobem en la part més alta, menys negativa i en una autonegació clara de la realitat.
Es veu aquest fet diàriament, siga eixint al carrer, mirant els telediaris, navegant per les xarxes socials o emprant qualsevol eina de comunicació, encara que no mirar a les incomptables víctimes que genera el sistema desigual en el qual vivim no farà que no existisquen. Podríem buscar exemples, i si ens trobàrem en una conversa distesa en un bar, seria una que no acabaria mai, ja que n’hi ha infinitat, tant a la nostra ciutat com al nostre País Valencià i a la resta del món.
I cal destacar com dins d’aquest panorama de caiguda i de pèrdua que aquest sistema ha imposat com regla, i sent ell jutge i botxí, ningú vol identificar-se com a víctima, cap persona vol assumir que viu en una posició negativa, és millor seguir alienats, seguir vivint la nostra quotidianitat, servint als interessos d’aquells únics que no estan sota la possibilitat de fracassar, de ser víctimes. Si parlem dels victimaris, dels agressors, ells busquen (i sempre troben) la forma de ferir i de frenar qualsevol classe de canvi, per menut que siga. En eixa tensió tenen totes les de guanyar, el cercle és perfecte.
Davant aquesta realitat, aquesta dura existència que vivim, el món, per primera volta des de l’era mesozoica, té data de caducitat, té final. En aquest cas no parlem d’un meteorit, ni de cap circumstància aleatòria que ens duga al final, parlem de les conseqüències d’eixe statu quo que tant s’han esforçat per mantindre, el qual ha generat més víctimes que la unió de tots els conflictes bèl·lics dels últims segles, i si no li parem els peus, generarà un caos que ni els relats bíblics de l’Apocalipsi s’atreviren a tant.
Però, a diferència de tot al que ens enfrontem com a generació, açò encara té solució, encara hi ha partida per jugar, i ara més que mai, cal jugar, i GUANYAR. Ser capaços de renunciar a la banalitat de la individualitat, de l’autorelació, i actuar com un col·lectiu unit i coherent contra eixe statu quo, contra aquells que han edificat un món per a nosaltres que no volem habitar.
Per fer front a aquesta realitat, cal baixar a la trinxera i fer front a l’odi i la violència amb càrregues i càrregues d’armament pesant que ha de fonamentar-se en l’estima i l’empatia, expressades en totes les formes que se’ns acudisca, ja siga l’estima al territori, a la llengua, a la cultura, als barris, als pobles, a les ciutats, des d’allò més macro fins a allò més micro, ja que, com ens van ensenyar a Portugal el 1974, a cada arma, una flor, a cada arma de destrucció, una ferramenta de construcció social i de poder popular. Perquè, com va dir aquell revolucionari cubà, “hay que endurecerse sin perder jamás la ternura”.
Martí Peris és portaveu de Joves amb Iniciativa – Compromís.
