Alguns llibres, mentre els lliges, et fan pensar en coses que van més enllà de la història que contenen. Spagnoletto, de Josep Lozano, és un d’aquests llibres. En el meu cas, a més, l’interès pel llibre ve de lluny. Fa alguns anys que sabia que Lozano hi estava treballant i n’havíem parlat alguna vegada. Nàpols és una ciutat que sempre m’ha enamorat i Josep de Ribera és un pintor que em va interessar especialment quan hi vaig anar. Vaig buscar els seus quadres pels museus i les esglésies de la ciutat, intentant seguir les petjades d’aquell xativí que havia fet de Nàpols la seua pàtria artística. Més tard, quan escrivia Spaccanapoli, també vaig buscar els comentaris que diversos autors havien fet dels seus quadres. Entre aquests hi havia el marqués de Sade. Recorde sobretot com parlava de la seua Pietat, d’aquella barreja de dolor i sensualitat que hi descobria. Fins i tot en la materialitat del cos, en la sensualitat d’un peu. Sade mirava Ribera des d’un lloc que no era el de la devoció i potser per això hi veia coses que altres no volien, o no sabien, veure. La seua Pietat no té res d’edulcorada. En els quadres de Ribera hi ha carn, sofriment i llum.
I també hi ha el Carmine, un barri que per a mi té una ressonància particular. El nom de la Mare de Déu del Carme em porta a la nostàlgia familiar, d’ací, de casa; i el Carmine de Nàpols, també té una història que sempre m’ha interessat. Recorde la seua grandíssima plaça destrossada, on, a través de la història, s’han fet moltes execucions i on també hi va haver revoltes, com la dels lazzari de Masaniello, que va sacsejar Nàpols el 1647. És una plaça que sempre m’ha fascinat. Supose que és perquè resulta estrany trobar en un mateix lloc tanta devoció i tanta violència, però també tanta bellesa destruïda o no.
Lozano recupera Josep de Ribera, el xativí que va fer carrera a Nàpols i que la història coneix amb aquell sobrenom tan mediterrani: Spagnoletto. Ho fa, però, sense idealitzar-lo, fent-nos veure les contradiccions, les dificultats i les decisions que va haver de prendre per poder fer-se un lloc en aquell món tan difícil que és el de la pintura. I ens l’imaginem treballant, amb llum i ombres, convertint els encàrrecs que tenia en autèntiques obres d’art. Conforme avancem en la lectura del llibre, pensem en les dificultats de les persones que han hagut de marxar del seu país, perquè no trobaven les oportunitats que buscaven. I, encara que la de Lozano és una novel·la històrica, també és una novel·la de problemàtica actual. Comprovem que canvien les èpoques i les circumstàncies, però que tenim els mateixos problemes: ganes de fer camí, necessitat de ser reconegut… I pensem en el paper de la cultura i en com les obres poden evitar que determinades persones acaben desapareixent de la memòria. Ribera ho va fer a través de la pintura i Lozano ho fa, ara, a través de la literatura, recuperant una figura que potser molts coneixen només de nom, però de la qual encara queda molt per descobrir. Per tant, del llibre interessa també la manera en què la figura de Ribera ens porta a pensar en qüestions que continuen estant vives en la vida de molts valencians: haver de marxar de casa i buscar un lloc per poder fer el propi camí.
I mentre tanque el llibre, pense que Ribera, des de Nàpols, devia mirar cap a Xàtiva amb la mateixa barreja de tendresa i ràbia amb què nosaltres mirem el país. Amb la certesa que, malgrat tot, val la pena continuar pintant o fer alguna cosa, el que sabem.
