Aquest dissabte es casava Tamara, doctoranda meua, amb Jairo, així que ens n’anàrem cap a Alacant perquè celebrava el seu casament a un saló de bodes molt bonic a Mutxamel i aprofitàrem per passar-hi el cap de setmana. Últimament, per diverses circumstàncies i qui sap si també per influx de l’amic Michelangelo La Spina, estem mirant molt cap al sud, d’on venen les tempestes aquelles que cantava Zoo, i més al sud encara.
El dissabte de matí el passàrem a Sant Vicent del Raspeig pegant una volteta. Trobàrem així a l’escut heràldic de la vila les paraules que donen títol a aquesta columna i que sembla que va dir-les ni més ni menys que Sant Vicent Ferrer. Allà estava en efígie, per cert, amb el seu dit amenaçant, a l’església parroquial, al lloc on diuen que va predicar. Impressiona. Fa unes setmanes vaig anar a un congrés de literatura a Lorient, a la Bretanya, i de camí vaig passar -en tren- per Vannes, per Gwened, el seu nom bretó, on també va predicar i allà es va quedar. Mira si va córrer terres que va estar a Sant Vicent del Raspeig, a Morella i a Gwened: història valenciana que és història europea i no passa per Madrid.
En una terrassa sentírem a unes dones majors parlant valencià. Ja sé que no hauria d’assenyalar-ho, que fer-ho d’alguna manera sembla que ho confirma com a excepcionalitat, però volia esmentar-les. Després, visitàrem l’Exposició del Ninot. Les seues fogueres es planten el 18 i es cremen el 23 de juliol. Ens ho apuntem per a l’any que ve. Justament eixe dia vaig veure que a Twitter Ricard Chulià recordava les falles d’Oriola anteriors a la Guerra Civil.
En acabant, clar, el diumenge pels carrers d’Alacant, en arribar a la plaça dels Estels, vam recordar Miquel Grau. Per cridar «vull l’Estatut» a Miquel assassinaren. Eixe lligam transversal que travessa el País d’Alacant a Burjassot i a Montanejos. Miguel Grau i Guillem Agulló: els nostres màrtirs, els nostres patriotes. Ara que tornen els feixistes, si és que alguna vegada se n’havien anat, el seu record ha de ser llegat, ha de ser llavor. La seua sang vessada no ens permet rendir-nos. I és que «el plor no és d’avui. / D’avui és el cantar, / d’avui és el cridar / fins que tots els silencis / podrem esgarrar».
També, és clar, ens vam recordar del cunero Txema Guijarro. I de les renúncies. I de com de lluny està València d’Alacant, per obra i gràcia de les infraestructures ferroviàries, però no només. I de com el nostre País Valencià no està complet sense la forma de ser valencians i valencianes, sense la profunda valencianitat que tenen a Mutxamel, a Alacant, a Sant Vicent del Raspeig, sequet però sanet, i tant que sí.
No és que Alacant siga important, que i tant que ho és, és que és imprescindible. De Vinaròs a Oriola, «és així com m’agrada a mi – que diu una altra cançó que em ve al cap mentres escric-. No en sabria dir res més». I és que, en efecte, sempre ens sabrem malalts d’amor pel nostre país. Amb l’amenaça de l’odi, tot l’amor serà necessari. I ja se sap que per fer créixer l’amor és fonamental continuar coneixent més i millor cada dia l’objecte estimat, amb mirada neta, tot sencer, de Vinaròs a Oriola.
