L’altre dia vaig veure a À Punt una notícia que em va omplir de vergonya aliena (i un poc pròpia també, per la part que em toca com a valencià). Sembla que com a part de la promoció turística de la «Comunitat Valenciana» a Madrid havien posat unes tanques publicitàries a diferents indrets de Madrid que feien olor de coses valencianes: a mar, a paella, a taronja… i altres. Entre els i les madrilenyes que entrevistaven a veure si els havia agradat la borinotada recorde que hi havia qui havia anat a «Villajoyosa» i també a «Jávea», que és com s’ha dit tota la vida segons la celebrity aquella fatxa que no sé ni qui era però es veu que es va quedar a gust en un programa del cor.
Després em vaig assabentar que això no era prou, perquè hi ha un mes sencer d’activitats, «El mes de la Comunitat Valenciana en Madrid», un complet programa d’activitats finançades per la Generalitat Valenciana -tots a una veu-, és a dir, per tots nosaltres. Dels pressupostos dels valencians i les valencianes eixiran esdeveniments com ara un concert de La Habitación Roja o «Visites guiades (diàries) gratuïtes a les obres pictòriques d’artistes valencians exposats al Museu del Prado». Quines paradoxes. Sempre queixant-nos d’infrafinançament i encara ens sobren uns eurets per completar la programació cultural madrilenya. I a més, deixant ben clar com d’orgullosos estem de la presència d’artistes valencians al museu capitalí. Podien ensenyar també la Dama d’Elx, posats a fer, amb guies també a càrrec de l’erari públic. Quin honor que estiga a Madrid, no? Es pot ser més provincià i més servil, però cal reconéixer que és difícil.
M’entere uns pocs dies després que Isabel Díaz Ayuso va estar a València convidada per l’Associació Valenciana d’Empresaris i, per tant, acompanyada per «lo milloret» de l’empresariat valencià, inclosos Vicente Boluda, del Port de Madrid, i el patró del Casal España. Em va caure l’ànima als peus quan vaig sentir que Ayuso venia a dir que si el País Valencià ha de recórrer al FLA és per culpa només nostra, que cal eliminar més i més impostos, i que de descentralitzar res. I els empresaris valencians en sentir això dels impostos aplaudien amb les orelles a la musa del centralisme. Per si no quedava clar, va tuitejar al poc de temps per queixar-se moltíssim, perquè sembla que una cosa tan fonamental com ara el Consell de l’Espai s’instal·laria fora de Madrid. I és que «descapitalizar Madrid es una barbaridad». Els empresaris reunits als peus de Díaz Ayuso, entenc que estan d’acord amb això, que tot per a Madrid i per als altres les molles i servir els habitants del centre del món sempre que ells guanyen dinerets. Podrien ser més colonials i més botiflers, però és certament quasi missió impossible.
Hi ha vegades que pense que el País Valencià està recuperant autoestima, que els valencians i les valencianes mentre esperen un tren cancel·lat de rodalia, mentre senten que el port torna a amenaçar l’Albufera, quan s’assabenten que no només estem infrafinançats, que no només les inversions a la nostra terra són ridícules, sinó que ni tan sols s’executen, mentre pateixen les conseqüències del nostre bandejament històric, són cada dia més conscients de la nostra posició envers un poder central que ens menysté i ens tracta com una possessió amb mirada extractiva. Hi ha vegades que sent que és així i em sent esperançat.
Però després mire els nostres governants i els nostres rics, i se’m gela l’esperança: veig els nostres grans empresaris aplaudint i adulant a qui els mira per damunt dels muscle, a veure si fan la pinça neoliberal contra la fiscalitat, oligarquia colonial buscant traure profit de les relacions amb la metròpoli tot naturalitzant i encaixant la seua supèrbia; veig el govern valencià conreant amb cura la imatge de platja de Madrid, posant el somriure servil del subaltern content d’ésser-ho, gastant els diners que no té en muntar-los espectacles perquè estan molt honorats que els ciutadans i ciutadanes de primera de la capital del regne coneguen la cultura de les províncies sense moure’s de Malasaña. Veig totes eixes coses, i pense que no hi ha manera i que no tenim remei. Que per a ofrenar noves glòries a Espanya sempre estem disposats, encara que espere que no «tots a una veu». Amb mi, per descomptat, que no compten.
Definitivament Tres forasters de Madrid d’Eduard Escalante és teatre contemporani.
