La veritat és que no sé què m’ha abocat a l’espiral d’ordre que m’ha envaït des de fa un parell de mesos. Ho admet, és una sensació estranya. Molt. Vaig arrapant minuts lliures per a ordenar armaris i calaixos com si no hi haguera un demà. No sols ordene, també tire coses, com si estiguera posseïda per aquell esperit del confinament que, entre els efectes secundaris, va portar associada aquesta necessitat de posar ordre en el nostre entorn més immediat. En aquell moment per avorriment, ara no sé ben bé per què.
Ordene, tire i arxive altres aspectes del meu dia a dia, i dels meus records, que estaven en temps d’espera, anhelant pacientment el seu moment per a ser protagonistes. De fet, fins i tot he donat forma i sentit a cinc àlbums de fotos de la llista que tenia endarrerida. La qual cosa m’ha deixat de manifest que no sempre és falta de temps. De vegades la peresa també té la seua part de culpa en la deixadesa continuada d’organitzar vacances i esdeveniments personals que queden agrupats en les pàgines d’aquells àlbums que en temps de foscor alegren els dies i la memòria.
Fins i tot he renovat les fotografies que lluïen als marcs de casa. Com si el passat llunyà haguera de deixar espai a un altre més immediat. Ara, les fotografies ja van mostrant danys col·laterals que porten adossats els anys, però fa igual: res es manté intacte amb el pas del temps. Les canes i les arrugues també tenen dret a ser protagonistes en algun moment, no? A més, els anys ens permeten llicències que abans eren impensables. Bé perquè ens fa igual l’opinió de la resta o perquè som conscients que no hi ha res tan important com fer allò que ens vinga de gust, i com ens ve de gust.
L’únic que ha quedat exclòs d’aquesta necessitat organitzadora ha sigut el congelador. A ell sempre li toca en l’estiu, quan coincidint amb les vacances, opte per desfer-me de tots aquells productes que o han quedat oblidats en un racó, eclipsats per altres que han passat a ocupar unes posicions més vistoses, o simplement relegats al no-res perquè no he trobat el moment per a retornar-los a la vida. De vegades això passa. Penses que és bona idea guardar aquelles restes d’eixe dinar tan especial per a altra ocasió. Que així et garanteixes altre moment de plaer més endavant. Però no. Després ja res és igual. Com les emocions, els sentiments o els desitjos, congelar-los no té cap sentit.
No sé, tal volta, tampoc cal buscar una explicació raonable ni lògica a aquesta espiral organitzadora que m’acompanya ara. O tal volta, el motiu, la majoria de vegades, no és altre que conformar-se en posar ordre a allò més assequible, menys complicat d’ordenar o de llançar, per no tenir valor per a fer-ho en altres coses. Per no atrevir-se a canvis més profunds.
Un canvi de treball, un canvi de casa, un canvi de ciutat, un canvi d’opinió, un canvi de sentiments? Canvis que a determinada edat ens posen en la tessitura d’haver d’elegir entre una comoditat continuista o un abisme desconcertant. Ser agosarat i triar el risc o resignar-se a mantenir un ordre exterior mentre es navega entre un desordre interior absolut. Donar-se de baixa d’una realitat desdibuixada, teletransportar-se, fondre’s o refondre’s, reinventar-se, elegir-se i deixar d’esperar ser elegit, continuar buscant eixe lloc on encaixar o acceptar que no encaixar també és una opció vàlida. De fet, sí, acceptar-ho és passar pantalla, adonar-se que no calen abraçades fingides, compromisos desconcertants, telefonades falses. Que no encaixar de vegades, fins i tot, és un privilegi que cal aprofitar.
Llegia fa poc en algun lloc que triar entre el conegut i el vertigen, sempre el vertigen. Supose que el consell era encertat. Perquè fugir de l’establert sempre portarà a descobrir coses noves i divertides. Perquè prioritzar la seguretat o la tranquil·litat davant l’emoció acaba donant-li a la vida un xec en blanc a l’apatia i fa que el regne de la monotonia ho faça tot totalment previsible i insípid. Perquè amb la maduresa una lliçó que hem d’aprendre és que la diversió, l’emoció i el desig no poden ser prescindibles en la nostra dieta. I que els anys aporten ferramentes per a saber gestionar d’altra manera allò que abans semblava impossible. Vaja, que l’edat també porta avantatges i no sols defectes en les articulacions o problemes de visió. Caldrà aprofitar-ho, no?
