El lema de campanya del PP per a les pròximes eleccions generals és «Por fin». I sí, per fi han reconegut que volen carregar-se el sistema públic de pensions i tantíssims altres avanços aconseguits en els últims anys. Ho han dit per activa i per passiva, de totes les maneres possibles, i fins i tot hi ha periodistes amb més llums que el presidenciable Feijóo que li estan recomanant que no bade boca d’ací al 29 de novembre i no esmente més la paraula tabú pensions, perquè ja la va cagar l’any 2023 davant Silvia Intxaurrondo i ara va pel mateix camí. Vegem, a mi em sembla un poc fort que des d’un canal de televisió, encara que privat, es diga obertament i indecentment que allò que ha de fer el Milei gallec és mentir i manipular els seus votants, negar que farà allò que el seu partit i Vox han manifestat a les clares, sense embuts, a cara descoberta, i després, quan estiga en la Moncloa, Pío, pío, que yo no he sido, que traga la motoserra, privatitze el sistema i faça el que li rote. Jo els canviaria l’eslògan, «Vote hoy, pague mañana», encara que el que millor defineix el PP des de Paca la Culona fins als nostres dies és «Expolio, dolor y muerte». Per cert, senyor Eduardo Inda, moltes gràcies per la campanya electoral a favor de l’esquerra des d’eixa fantasmagòrica i impresentable nau del PP i Vox que és el programa Horizonte. Es nota que tots els que hi participen han perdut el nord!
Jo pensava que allò més normal en la contesa electoral és començar prometent que ho milloraràs tot i després ja vorem, allò típic de prometer y prometer hasta meter, y una vez metido, nada de lo prometido,però és que el bloc ultramuntà ha arrancat dient que venen a fotre la vida a la classe obrera, així que imaginem la quantitat de coses que deuen tindre en ment i que ni sospitem. Si no fora per la gravetat que implica, en política, enganyar els votants deliberadament, estaríem davant un sainet huitcentista. Tenen tantes ganes d’arribar al Govern que han començat la casa per la teulada. Ho fan per a tindre l’excusa perfecta que ja ho van advertir i que no tenen la culpa que la gent siga masoquista. O idiota. La maniobra perversa de les dretes és desmantellar el sistema no perquè siga insostenible (si no fora rendible, no voldrien privatitzar-lo), sinó per a poder ficar-hi la mà i fer negoci, que és l’única cosa que saben fer de categoria. Jo imagine que els 9,54 milions de pensionistes d’aquest país, després de tota una vida d’esforç i treball, voldran continuar cobrant cada mes la seua prestació actualitzada anualment d’acord amb l’IPC i no un ridícul i miserable 0,25 % com en l’etapa d’un desconegut per a la justícia M. Rajoy.
Hi ha moltes maneres de fer-se l’harakiri, però la del PP i Vox és, sens dubte, una anticampanya de manual, un autoboicot sublim, una immolació excelsa. Està molt bé que siguen francos, sobretot amb majúscula inicial, i que informen de quines són les seues intencions, tot i que siguen autèntics errors no forçats, com se’n diu ara en política. Qui avisa no és traïdor. Ara és el moment de raonar, i l’últim diumenge de novembre de votar. Almenys no dissimulen i ensenyen l’orella, més clar no ho poden dir, s’estan cobrint de glòria amb tanta ficada de pota. Cada vegada que obrin la boca espere que perden vots, així que és qüestió de deixar-los parlar, que ja sabem que el PP sempre diu la veritat i solament la veritat. Ara bé, quan han vist el merder en què s’han ficat, han començat a recular i, per a intentar tancar el debat, en un gir desesperat, el d’Ourense ha hagut de dir: Las pensiones son innegociables y ya. ¡Se acabó! Ara són intocables, però les seues paraules arriben tard. Aquesta particular manera de romantitzar el sacrifici fa que encara no hagen guanyat els comicis i ja estiguen pensant a com llevar drets al proletariat.
Recordem que Alberto Núñez Feijóo és el de l’increment indiscriminat del SMI, el de les vacances sobrevalorades i el del càncer de l’absentisme laboral, que supose que ho va dir per les reiterades absències en l’escó del Congrés del seu bessó monozigòtic Abascal. Un espècimen que du quaranta anys en les institucions vivint de sous públics es permet ara, imprudentment, donar lliçons sobre com i quant costa guanyar-se la vida. El programa dels PPeperos es resumeix en tres coses: treballar més, cobrar menys i retallar els subsidis. Bé, en tres no, en més: pagar menys a qui estiga de baixa mèdica; que l’alta, en determinades patologies, siga a criteri de la mútua; reduir les vacances; privatitzar encara més l’educació i la sanitat públiques; augmentar l’edat de jubilació; apujar el preu dels lloguers; acomiadament laboral més barat… O siga, el PP causa patiment i dolor a la classe treballadora. Després no podrem dir que no ens havien avisat. Si només ploraren ells, però és que ho farem tots i en el Valle de Cuelgamuros. Falta poc menys de mes i mig per a les eleccions i ja ens anuncien aquesta brutal retallada de drets socials pel que fa al sistema de protecció dels treballadors incapacitats temporalment. Eixa és la dreta que tenim, radical i ensalvatgida: mà dura per al malicós, catifa roja per al poderós. M’encantaria vore Anotop At pencar una setmana completa, malaltús, en qualsevol lloc de treball d’una persona normal i corrent. Per cert, les fuetades, el servilisme, van al principi o al final de la jornada laboral? Si en precampanya diuen totes aquestes barbaritats, quan falten uns dies per a votar imagine que legalitzaran l’esclavitud i el treball infantil. Com es nota que aquests dretans no pertanyen a la España que madruga i que noagafen el metro cada matí…
El pla del PP és abaixar els impostos als més rics i, a continuació, quan les arques estiguen sota mínims, demanar als pensionistes que s’apreten el cinturó. Jo, en canvi, soc de l’opinió que qui més té, més ha d’aportar-hi. Els diners que es deixen de recaptar és pecúnia que no està dedicada a eixos serveis públics que no utilitzen, precisament, els qui més tenen. Feijóo encara no ens ha dit com augmentar la productivitat laboral, que és un dels temes que tant preocupa als empresaris. El principal factor de desestabilització en els subsidis de jubilació són les cotitzacions, i el Partit Popular està en contra que augmenten, que és realment allò que permet un increment dels ingressos de la Seguretat Social. És a dir, els conservadors liberals volen que hi haja més gent que cotitze, però que ho facen per menys diners, i això només és possible amb la immigració, però, és clar, tampoc volen els immigrants perquè són uns racistes com no n’hi ha. O siga que no hi ha qui els entenga. Diuen una cosa i la contrària. Ni follan ni dejan follar, que diria un amic meu.
Quant al miracle fiscal de Vox de reduir a dos els trams de l’IRPF, qui cobra el salari mínim interprofessional no s’estalviaria absolutament res, zero euros, però qui guanya 1.000.000 € sí, uns 212.333 € a l’any. Qui guanya 22.100 € bruts tributarà en la mateixa forquilla que qui se n’embutxaca 70.000. L’equitat i la redistribució, ja si de cas per a un altre dia. El mateix passa amb la lletra petita de les grans rebaixes de l’IBI d’Almeida a Madrid: 551 € d’estalvi en un barri ric davant 30 € en una zona pobra. A qui demana concessions la dreta d’aquest país? A les rendes baixes i mitjanes, al poble pla, a les classes populars i humils. Als mateixos que estan demanant-nos que alforrem per a poder pagar-nos la futura pensió mentre ells s’ompliran les butxaques a cabassos. D’altra banda, la formació verda també vol augmentar la despesa militar al 5 % com ha exigit l’inqualificable de Trump. Això serien 51.000 milions més de dèficit. Acceptar aquesta submissió ideològica és portar-nos a la ruïna absoluta i condemnar l’Estat a la fallida econòmica, un augment dels impostos a les famílies, una prima de risc pels núvols i la intervenció de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional per culpa de semblant disbarat.
Clar i ras, les dretes sempre reparteixen de la mateixa manera: els drets per a les elits del poder, i els deures per als assalariats. O dit d’altra manera: els privilegis per a ells, els sacrificis per a nosaltres. Treballen per al 10 % de la població, entre la qual s’inclouen. La classe obrera els importa un rave, però guanyen gràcies que hi ha patriotes insensats que pensen que per dur la bandera rojigualda a la monyica viuran com els seus ídols, però no saben que una polsereta no fa que deixen de ser uns simples penques més. Sí, els muy españoles y mucho españoles, currants desllomats, els voten i se suïciden. Són ovelles que trien un llop com a pastor. I és que mai cal subestimar el poder de l’estupidesa humana, com va dir l’escriptor nord-americà de ciència-ficció Robert A. Heinlein. Diuen que el pitjor enemic d’un pobre és altre pobre que es creu ric i que defén a qui els fa misèrrims als dos. Perquè, quin treballador amb dos dits de front considera positives les propostes que estan fent Feijóo, Abascal, Figaredo i companyia?
Sacrificis, exclamen des d’una seu pagada amb diners negres. Ruïna per a tot el populatxo excepte per als de sempre. Sofriment per a nosaltres, sobres en B per a ells. Encara estic esperant que explique els esforços que farà la classe política i les grans empreses de l’IBEX 35. Així, doncs, que comencen per privar-se ells, els rics, els jetas com es considera Feijóo assenyalant-se amb el dit a si mateix en un clar exemple de lapsus freudià, els grans inversors, els oligarques, els rendistes, els especuladors, les grans fortunes, els señoritos, els bancs… Que retallen els seus salaris i eliminen els sous vitalicis. Que no permeten que Carlos Mazón visca com un rei sense fer absolutament res, tan sols anar a la platja de Mutxavista d’Alacant a banyar-se i bronzejar-se el cos. Que deixen de comprar àtics de 6,3 milions d’euros que equivalen a 368 anys de salari mínim i de vendre vivendes de protecció oficial a fons voltor com va fer Ana Botella. Que el Govern valencià no subvencione actes taurins amb 3,5 milions d’euros. Sacrificis perquè els més opulents no n’hagen de fer, veritat? Perquè Feijóo es compre un iot per a navegar amb Marcial Dorado per la ria de Vigo i les Ries Baixes. Perquè visca a El Viso, tinga un xalet a Moaña amb accés directe i privat però il·legal a la platja i altres tantes propietats més. Aquest senyor que l’any 2009 va preguntar a un ramader per què totes les vaques tenien nom femení, que diu que no sap anglés perquè ve de l’escola rural, que es va referir al cantant Bruce Springsteen com a Bruce Sprinter, que va situar geogràficament Extremadura dins Andalusia i que recentment va confondre el nitrogen amb l’hidrogen verd, està clar que no és el llapis més afilat de l’estoig, però s’atreveix a demanar apurs a qui no arriba a final de mes. Obscenitat pura i dura. És com quan deien que vivíem per damunt de les nostres possibilitats. Només li falta dir que a qui li vote, de premi, li pixarà a la cara.
Una altra que tal que no es queda arrere és la portaveu del PP en el Congrés, Esther Muñoz, que defensa canviar el sistema actual de pensions de forma valenta perquè no funciona i va a petar. Ho diu una madama que guanya, segons el portal de verificació de fets Newtral.es, 122.181,50 € a l’any i treballa ben poc. S’ha de tindre molta barra per a dir això i viure del conte. El seu compte corrent sí que està a punt d’explotar, i la cara de formigó armat que té, també. L’última vegada que va governar aquesta gentola espoliaren el país, buidaren la vidriola de les pensions, l’atur va arribar al 27,16 % de la població activa (6.202.700 persones en el primer trimestre del 2013), aprovaren una reforma laboral nefasta i feren una amnistia fiscal impulsada per Cristóbal Montoro que va permetre una regularització extraordinària d’actius ocults per part d’evasors que l’Alt Tribunal va haver d’anul·lar temps després per anticonstitucional. Això és el que ens espera de nou altra vegada, la mateixa cantarella, les mateixes receptes. Recuperaran l’impost al sol?
Fet i fet, en aquesta barra lliure de destarifos que proclama la dreta i la ultradreta a calzón quitado abans, fins i tot, de començar la campanya electoral, sempre serà millor no haver d’experimentar l’exclusió, la precarització, l’austeritat, la destrucció i les retallades de drets que prometen si arriben a governar, i només se m’ocorre una manera d’aconseguir-ho: votar el proper 29 de novembre, massivament, a partits d’esquerres i en contra del feixisme. És un deure moral, la nostra particular, imperiosa i necessària prioritat nacional. En aquestes eleccions, en paraules del ministre Pablo Bustinduy, a la gente trabajadora le va la vida, le va el país. Els avanços en els últims anys amb els diversos governs progressistes han costat molt d’aconseguir perquè lliurem ara als franquistes, a través de les urnes, altres quaranta anys de llibertat. El nostre present i, sobretot, el nostre futur no mereixen una tornada al passat. No ens podem permetre ni un pas enrere. Necessitem avançar en igualtat, dignitat i justícia social. Està en lloc, per exemple, el dret a l’habitatge, els salaris, les millores laborals, les pensions, la cultura, els serveis públics i, en definitiva, la vida de milions de persones. Ens hi juguem molt el pròxim 29N. Sacrificis versus beneficis. Serà una batalla transcendental, emocionant, que cal guanyar sí o sí.
