Aquests dies a classe parle de la literatura com a construcció social, de la inconsistència dels fonaments sobre els quals s’aixequen els cànons de l’acadèmia, de la resignificació de les obres per part dels lectors de cada època. El Tirant lo Blanch em serveix com a fil conductor d’una conversa sobre la interpretació de la realitat a través de la creació en tota la seua complexitat i les seues contradiccions. Com a exemple, la traducció anglesa de l’obra de Martorell feta el 1984 pel novaiorquès David H. Rosenthal.
El 1984, aquest poeta, assagista i traductor va signar un contracte amb l’editor Emile Capouya per a traduir el clàssic valencià. El cas és que aquella traducció en la versió de Rosenthal va ser tot un èxit als Estats Units en entrar dins del circuit del llibre de butxaca nord-americà. Segons la crítica, Rosenthal potser no havia estat del tot fidel al text original, però havia traduït sabent el secret de com parlar a la seua generació.
L’any 1985, el traductor va estar a València convidat per l’ajuntament per a parlar del Tirant. En aquells moments com mai la ciutat la tenien segrestada els darrers reductes del franquisme disfressats de patriotisme indígena. A Rosenthal, doncs, l’esperava una turba de blavers. Els prohoms de la caspa local van preparar a consciència el boicot.
De primeres, el feixista Vicente Giner Boira havia escrit una carta incendiària al Comitè Conjunt Hispano-nordamericà per a la cooperació cultural, instant-lo que impedira la conferència d’un «traidor». Pocs dies després, Lizondo, des de les pàgines de Levante amenaçava al «ianki catalanista».
La vesprada del 24 de gener de 1985, el traductor, acompanyat del poeta Josep Piera i del regidor Vicent Garcés en un Saló Daurat de la Llotja ple de gom a gom van haver de patir el salvatgisme de l’anticatalanisme. Entre els agitadors hi havia l’inevitable Lizondo, el líder del Grup d’Acció Valenciana (GAV), Martin Villalba i un jove i molt exaltat Carles Recio. L’acte va haver de suspendre’s després d’hora i mitja d’espera. Vergonya.
Vaig poder escoltar poc després Rosenthal a Algemesí. El traductor, amb el seu peculiar català amb accent anglès, va desgranar les grans virtuts d’un llibre que, en aquell moment, devoraven milers dels seus compatriotes. Aquell professor d’universitat havia fet possible que Martorell i la seua manera de veure el món connectaren segles després amb un públic tan àvid de miracles com el del segle XV. Miracles com ara el de la victòria del cavaller Tirant sobre els turcs.
Ahir, justament, em vaig trobar al peu d’un contenidor de fem ubicat a la cruïlla de Sardenya amb Llull, a Barcelona, l’exemplar d’una edició moderna del Tirant. Em va semblar una bona metàfora del món que vivim, del país que tenim. Els llibres, fins i tot el que Cervantes va salvar del foc purificador per guarir la bogeria del Quixot, considerats com un fòtil destinat al fem. No ens hauria d’estranyar, doncs, que els estudiants que arriben a les universitats ja no saben per a què serveix la literatura, què és la literatura. La Constantinoble del coneixement i de la cultura fa massa temps que ha caigut en mans d’un invasor disposat a no deixar estaca en paret. La ignorància obstinada i barroera s’ha imposat per tot arreu.
Tampoc no ens hauria d’estranyar que un personatge com José Antonio Rovira, un turc temible en la mentalitat de l’escriptor de Gandia, ocupe una conselleria d’Educació, Cultura i Universitats. Rovira és un tipus mediocre que com molts altres emergeix de les runes d’una crisi profunda de les nostres societats narcotitzades per les xarxes, àgrafes fins al moll dels ossos. A Rovira, com a tots els seus, cal afegir-li el seu nacionalisme abjecte, supremacista, expressat a través del seu odi a la llengua del país.
Els seus antecessors ideològics cremaven no fa massa anys exemplars del Tirant lo Blanch a València pensant-se que cremaven un llibre català o boicotejaven presentacions de llibres o bé feien volar pels aires llibreries que consideraven els caus de l’enemic invisible de la cultura. Aquells i els d’ara, són els mateixos bàrbars, però, òbviament les estratègies han canviat.
A hores d’ara, aquest conseller de la ignomínia i els seus amos i acòlits intenten acabar amb la llengua del país en nom de la llibertat i ho fan, vet ací, des de l’autoritarisme i servint-se d’un simulacre de referèndum. La paròdia és igual de perfecta que de sinistra.
Les circumstàncies han provocat potser que el personatge de Martorell torne a tenir més vigència ara que mai. El cavaller valencià s’enfronta una vegada més a una nova batalla que en realitat ja és molt vella: la de la pervivència d’un món, la del nostre, la dels valencians. No descansaran fins a anul·lar-nos. Els valencians, tampoc, fins a enviar-los a la caverna d’on no havien d’haver eixit mai.
