La tecnologia aplicada a la política no té més finalitat que la propaganda que permet l’accés a majors quotes de poder dels professionals dels partits. La confusió entre comunicació i publicitat té a veure amb l’únic principi que compta en aquest món: ocupar el poder per mantenir-s’hi tant de temps com siga possible. Però allò que es mou a la vista del públic, en el dia a dia de les declaracions, els pseudodebats, els discursos a la llum de mòbils i gravadores, continua sent un teatre de la pitjor qualitat, un seguit de gags inconnexos que la bona premsa –aquella que no és simple eco de la veu d’un amo– tractarà de reconstruir i interpretar perquè els ciutadans puguen fer-se una idea aproximada del que realment passa. La política convertida en espectacle d’uns actors omnipresents escrutats per les càmeres en els detalls més ínfims i de vegades fins quan són al bany o al llit és un estímul per a l’ocultació i la simulació. Entre el que es proclama i el que són les veritables causes i fins de l’acció política s’obri un espai fosc procliu als malentesos, la mentida, l’especulació i el secretisme. Paradoxalment, en temps presidits per l’ull invisible que tot ho veu, la política s’ha fet més opaca, més esmunyedissa al control democràtic i més sinistra. Els polítics, que depenen de l’amplificació constant dels seus gestos i paraules que permeten els avanços tecnològics de la informació, en són alhora beneficiaris directes i víctimes. Atrapats en els càlculs que els proporcionen els mètodes d’escrutini, propaganda i màrqueting, la política va dessubstanciant els principis ideològics i desdibuixant-se com a servei social per convertir-se en un mal teatre ple de mutis incomprensibles i acotacions il·legibles, monòlegs sense trellat i diàlegs impossibles, confusos moviments entre bambolines, xiuxiuejos d’apuntador, ombres que es projecten al fons de l’escenari, maldestres canvis de decorat.
Què hi ha darrere de la convocatòria avançada d’eleccions de Pere Aragonès? És veritat que els Comuns s’han negat a votar els pressupostos perquè es declaren incompatibles amb el faraònic projecte del Hard Rock o hi ha alguna raó més pedestre i menys altruista? Com és que ERC no hi ha cedit quan no fa gaire temps també se’n declarava radicalment contrària? Quin és el grau de dependència envers el PSC d’Illa, que hi vol veure el nou mannà, i d’aquest amb el poder bancari i els projectes que es coven a Madrid? És la supressió de l’impost de successions el que realment preocupa els juntaires? Serà capaç la CUP d’obrir el paraigua mentre continua fent només com si sentís ploure? ¿No pot un govern, per molt en minoria que estiga, suspendre un projecte com el del gran casino del Hard Rock que contradiu no solament els principis de sostenibilitat mediambiental i productiva sinó els més elementals del sentit comú? Siga com siga, la incerta situació política de Catalunya –que té una mala salut de ferro– somou tot el tauler hispànic, de manera que Pedro Sánchez es veu obligat a prorrogar els pressupostos actuals amb la llei d’amnistia a punt de ser aprovada. Mentrestant Mazón, a qui comencen a créixer-li alguns bolets (bombers, llauradors, educació…) per culpa de la política de terra cremada escrita amb els traços més gruixuts i bocuts de què tenim memòria, es va reunir amb els de Foment del Treball per veure de vendre més peix al principal client dels valencians, que no és altre –o tempora, o mores– que Catalunya. No hi ha millor medecina contra la catalanofòbia que un bon negoci. A veure si això l’anima a aprendre les beceroles de l’idioma dels valencians i l’ajuda amb el gripau que Vox li ha posat a la boca i que ell tot solet s’ha empassat amb excuses de mal pagador en el tema de Guillem Agulló. Tindrem uns dies de pax fallera, bàrbara i sorollosa, després dels quals anirà aclarint-se l’embull i a enredrant-se’n un altre. Que tot això és un no parar i en el fons un roc (o rock) molt dur.
