Riure forma part de la vida: respirar i riure. Dues “r” sense les quals no podem tirar endavant. Els nadons aprenen a riure per imitació, exposats al riure de la mare, del pare, dels germans, dels avis, tots els riures són necessaris i benvinguts. I durant un temps aprendran a parlar i a riure de totes les persones amb les quals interactuen.
El riure és, d’una banda, instintiu, està latent en nosaltres, però és també, en gran part, un aprenentatge. A riure s’aprèn —igual que s’aprèn a caminar i a parlar— amb estímuls i models.
I així és perquè sense humor i l’alegria és difícil viure, viure bé, vull dir. L’humor i l’alegria són efectius en la comunicació, una manera fulminant de connectar amb un auditori, amb un públic ampli i heterogeni. L’humor intel·ligent, incisiu, ben dosificat —siga a través de la paraula o de la imatge— té un gran potencial i, a més de divertir, que ja és molt, és capaç d’ajudar-nos a exposar el nostre malestar social d’una manera molt efectiva. I això és així, perquè l’humor s’expressa a través d’una crítica lúcida i lúdica alhora, sense obsessió de convèncer ningú i encara menys d’adoctrinar. De manera relaxada, distant, “desinteressada” a voltes exagerada, hiperbòlica, al cap i a la fi d’això tracta la caricatura. Probablement, la manera més eficient d’aconseguir que ens sentim convençuts és quan ningú no tracta de convèncer-nos.
El sentit de l’humor, el riure —en una reunió o cadascú a sa casa— pot ser una catarsi o, si més no, una manera senzilla d’oxigenar el malestar i obrir un espai per a la reflexió relaxada, que no frívola. Perquè l’humor pot ser de tot, però no necessàriament frívol.
En va escriure molt, sobre el tema, Henri Bergson en parlar del riure. Per al filòsof francès el riure funcionava “no solament com a alliberament físic i mental, sinó també com a repte gairebé filosòfic de la condició humana”. Segons Bergson el riure ens ajuda a perdre per un moment la consciència de nosaltres mateixos, ens alleugera de la feixuguesa d’algunes situacions i de càrregues constants. L’humor ens ajuda a oblidar-nos de tot per uns instants. D’alguna manera, l’humor combat el dolor i ens col·loca en la línia d’eixida per lliurar una batalla rere l’altra, com si partírem de zero, una mena de reset que ajuda el sistema a funcionar de nou, sense traves. “La felicitat no inspira cap tira còmica i en canvi sí ho fa la tristesa”, assegurava Schulz, el creador de Charlie Brown.
La rialla no avisa i pot amb tot, pot venir de sobte, quan menys te l’esperes, pot traure’t del plor, o provocar-te’l. Quin major plaer que plorar de riure! “La rialla és diàfana —escriu Toni Sala, a propòsit d’Ànimes mortes de Nikolai Gógol— podem enganyar-nos amb una falsa tristesa per autocompadir-nos, però no amb una falsa alegria. El plor només admet l’alegria quan l’alegria ja se n’ha anat. L’alegria, en canvi, admet la complexitat, i la rialla pot esclatar sobre un fons de tristesa desoladora.”
Els valencians som gent de rialla i amb sentit de l’humor, de vegades potser una mica bròfecs, però també som capaços d’una ironia fina i punyent, i fins i tot d’una sàtira demolidora. De fet, tenim darrere nostre una forta tradició de premsa satírica: quasi dos centenars de publicacions amb gran penetració en el lector popular entre els segles XIX i XX: auques, tires d’humor, revistes, notablement la satírica i anticlerical La Traca, o els tocs d’humor de la ja llegendària cartellera Túria.
Els jocs de paraules, els referents socials i culturals, l’expressió gràfica caricaturitzada, la comicitat, la ironia i l’exageració són de vegades la manera més efectiva de reflectir la realitat i arribar als receptors, als lectors. Recentment, Manel Gimeno —il·lustrador, guionista, grafista— ho ha demostrat en Fang. Un 29 d’octubre, un còmic on despulla amb humor la irresponsabilitat i negligència dels polítics valencians de torn moments abans, durant, i després de la dana del 29 d’octubre del 2024.
La tragèdia pren altres dimensions i una força encara major a través de l’humor. L’humor, aquest ingredient crucial de la vida quotidiana, però també de la literatura. L’humor com a estratègia narrativa, en la grafia, en la imatge, en la veu. Recurs catàrtic que ens permet arribar al més profund de la catàstrofe, maquillant-la, però no minimitzant-la ni desfigurant-la.
Qui no aprèn a riure, qui no sap riure, no sabrà viure. Riure, fins i tot d’una mateixa Riure té la força de moltes vitamines i teràpies juntes. Riure, morir-se de riure, diu l’expressió hiperbòlica, però vol dir, d’alguna manera, oblidar-se de tot per un moment, deixar-ho en suspensió per entrar en aquesta catarsi que suposa riure: amb amigues, amb els fills, amb companys de feina, amb els alumnes, simplement. Observant la vida.
Riem quan algú cau (no podem evitar-ho i després ens disculpem), riem fins i tot o, sobretot, quan caiem nosaltres, riem histèricament després d’haver plorat, per un ensurt, per una emoció extrema, riem mentre llegim, sí, llegint es pot riure molt (l’humor és un dels signes inequívocs de la bona literatura).
El cinema, el cinema mut feia riure a bacs. Riure a bacs, esclafir de riure, trencar-se de riure: perdre l’equilibri, deixar-se anar com una baldufa, mig “inconscient”, però conscient alhora. Petar-se de riure, rebentar-se de riure, esclatar-se de riure, cruixir-se de riure.
Són totes imatges literàries, escenografies del que suposa riure. I mentrestant, doblegar-se de riure, amb la mà a l’estómac, agafant-se la panxa, mentre la mandíbula es queda lleugerament desencaixada, oblidant-nos de tota estètica, amb la boca ben oberta, les dents a la vista, fins als molars més profunds, sense miraments, lliurats al riure: “No solament com a alliberament físic i mental, sinó també com a repte gairebé filosòfic de la condició humana”.
