Dos dies abans de la DANA, i després d’un viatge d’anada i tornada a Marsella, acompanyada en molts trams per pluja intensa, vaig estar unes poques hores a València. Tot presagiava una tempesta enorme, i, de camí a Alacant, entre la Ribera i la Marina, ja en la matinada del dilluns 28 de novembre, les pluges feien feredat. Després d’un estiu i un inici de tardor tòrrids, era el que tocava. El canvi climàtic ens està tropicalitzant, creant-nos no pocs problemes, per molt que alguns ho neguen, o que una ex consellera -tiktoquera jocosa a qui li suaven les parts pudendes- proclamara públicament que l’augment de temperatures generaria més oportunitats de negoci turístic. Ignoraven, ella i els seus representats, que la Ciència és obstinadament clara, que cal escoltar els experts sempre, i que ens alerta de problemes mediambientals que no fan gens de gràcia. Gens ni mica.
La realitat ens ha caigut damunt sense avís previ. Hem patit una catàstrofe de dimensions horribles, amb morts innecessàries i pèrdues materials i emocionals difícilment reparables, que tenen responsables amb noms i cognoms: Vox, per negar la realitat i forçar la supressió d’una unitat d’emergències necessària, i per imposar un urbanisme depredador; i el PP, per ser còmplice i acceptar qualsevol condició a canvi de manejar pressupostos còmodament. I, en aquell marc de Govern que semblava idíl·lic, la naturalesa els ha pillat amb totes les renúncies i males pràctiques de govern. El pitjor Consell de la història recent, i és dir molt, ha passat de sentir-se immune a tota crítica, a trobar-se en una situació que els queda enorme… I amb una desafecció creixent dels ciutadans. Desafecció que es va mostrar a les grans manifestacions, socialment i ideològicament molt transversals, on es demanava justícia i la dimissió del president Mazón -gest que hauria estat una bona forma de demanar disculpes i obrir vies polítiques més sanejades. De moment el poc Honorable s’enroca, busca excuses, sospesa mentides, sorteja buits, es rodeja d’adeptes i evita donar la cara en ambients potencialment hostils. L’oposició no és tampoc una veu clara, unida, on arrecerar-se el ciutadans. Que si dimissió sí, o no; aprovar pressupostos sí, o no; anar a la justícia quan més prompte millor, sí, o no; presentar mocions contra el president, sí, o no… En fi, estan dilapidant les possibilitats de bastir un front comú progressista, un projecte de reformes estructurals socioeconòmiques i d’infraestructures adients i necessàries al País Valencià, que reconcilie la ciutadania amb una altra forma més empàtica i propera de fer política, tal com reflecteixen les enquestes, on caldria esperar un augment d’intenció de vot a l’esquerra molt superior a l’obtingut per socialistes i valencianistes.
Mentrestant el temps va passant, i els afectats s’apressen a normalitzar la vida conforme poden, gastant els estalvis o endeutant-se a l’espera d’ajudes institucionals. Els suports del voluntariat van apaivagant-se, al temps que la maquinària de la Generalitat i l’Estat es fa càrrec de la faena, no sempre amb l’eficàcia desitjada. Per una altra banda el temps de la Justícia, ja sabem, no té res a vore amb la urgent necessitat de reparació que reclamen les víctimes. La dilació només juga a favor de qui pot pagar eficients advocats -experts en procediment i en trobar escletxes per evitar o minvar condemnes. El que espera, desespera, diuen. No estem calibrant, de moment, els problemes de salut física i mental que pateixen i patiran els afectats directes, tot i que el temps no farà més que agreujar-los. Com a societat no ho hauríem de consentir, però em sembla que ja està passant en el context d’una mentalitat pepera gens solidària.
Hi ha una màxima que s’ajusta perfectament al que estem vivint els valencians: «Pot ser no es pot controlar el que passa, però sí es pot controlar el que la gent pensa sobre això». I a gossades que alguns treballen per controlar el relat! Mentre s’afanyen, Vox aplica una altra dita popular: «de no fer res, no passa res», i això és el que estan fent, res, o vore-les vindre amb la cistella parada per rebre vots. Els funciona la inacció sumada a la propaganda. Tant que en la darrera enquesta d’intenció de vot el PP baixaria -incomprensiblement no massa- tornant a ser el partit més votat, i l’extrema dreta veuria recompensada la seua estudiada paràlisi amb un important augment de suports. Com és això possible? La poderosa maquinària Espanya està en marxa, amb una monarquia paternalista blanquejada, un exèrcit que es presenta com a salvador, i uns líders, allà al centre de la Meseta, que venen a València per deixar-nos clar que les coses importants passen a Madrid. El relat, sempre és el relat. I jo em pregunte, podrem governar les nostres pròpies vides? Què ens passa, valencians?
