María Ángeles Lerma Cervera no sap parlar valencià ni hi té gens d’interés. És regidora de Vox a Torrent i s’encarrega, dins del govern municipal compartit amb el PP, de les Polítiques Lingüístiques. No és que l’àrea de promoció del valencià de l’Ajuntament de Torrent haja sigut històricament massa potent, al contrari: una tècnica, amb molta voluntat i empenta, s’havia de fer càrrec d’una ciutat de més de huitanta mil habitants. Ara, per contra, la minsa promoció del valencià ha passat a ser la normalització del castellà, una llengua marginada, arraconada i perseguida a la capital de l’Horta Sud. Afortunadament, la direcció madrilenya de Vox ens va enviar des d’Andalusia Guillermo María Alonso del Real Barrera com a candidat a l’Alcaldia i ara 1r tinent d’alcalde per tal de pacificar la rebel·lió indígena.
El govern de PP i Vox a Torrent també es preocupa per les influències nocives que els poden arribar als xiquets en la més tendra infantesa i, doncs, ha prohibit la revista Camacuc perquè fomenta el «catalanismo» i el «separatismo», que ja sabem que Pumbi, Vampi o els Imaginautes són només avatars traïdorencs del maligne. D’altra banda, l’auditori ja no podia dir-se Vicent Torrent: quina indecència que un veí del nostre poble haja fet i faça cantar i ballar en la seua llengua unes quantes generacions de torrentins i de valencians en general des de fa més de mig segle!
Ara bé, també cal que dir aquesta setmana PP i Vox han tingut una iniciativa de «foment del valencià»: uns cursos de valencià segons la visió de Real Academia de Cultura Valenciana (sic). Així doncs, entre el terraplanisme i el negacionisme, el que és important és ser conscient que el valencià s’ha de matar quedant ben clar que no té absolutament res a veure amb el català. Que ni se t’acudisca «perpetuar el dialecto», però, si caus en la temptació, resa un parell de «no mos fareu catalans» com a absolució.
Torrent és el centre del País Valencià (així ho acredita una fita en una redona del poble, certificada per la geografia oficial valenciana), però no és cap poble aïllat. Aquesta ofensiva contra el valencià de l’espanyolisme és la conseqüència lògica del moment que viu aquesta Espanya que crida «aporellos» envalentida. Prohibició de les revistes Camacuc, Saó o El Temps en les biblioteques públiques ací i allà. Veto a la celebració del centenari de Vicent Andrés Estellés per part d’un govern de la Generalitat que és analfabet en la llengua del poeta. Prohibició de concerts, com el d’Elies Monxolí a Montserrat, que perpetuen aquest «dialecto». I més i més i més…
Arribats a aquest punt, crec que caldria dir les coses pel seu nom: que ens deixen als valencianoparlants parlar, llegir i escriure valencià tranquils. Ja n’hi ha prou, de castellanoparlants monolingües militants i orgullosos, valencianòfobs i lingüicides, que volen imposar-nos als valencianoparlants què podem llegir, quina música podem escoltar i com podem escriure la nostra llengua. Ja n’hi ha prou. Se suposa que aquesta autonomia té dues llengües oficials, una de les quals és qualificada de pròpia i, així mateix, té una institució que la regula. És, com diuen, la legislació vigent. Dels deu consellers, incloent-hi el president, només una afirma en públic que sap parlar valencià, cosa que no vol dir que el parle massa vegades. Els altres nou s’enorgulleixen de ni tan sols dir una paraula en valencià en públic o de ni tan sols ser capaços de fer-ho.
És un govern, doncs, que no ens representa, als valencianoparlants. És un govern castellà. Per la seua tria i la seua vocació. Doncs bé. Ja sabem on està cadascú. No volen saber res de la nostra llengua. L’odien, la menyspreen i la volen aniquilar. D’acord. Doncs que no la toquen. Que ens la deixen tranquil·la. Que ens deixen als valencianoparlants parlar com ens done la gana, llegir el que ens done la gana i escoltar la música en valencià que ens done la gana. Deixeu-nos en pau.
