Amb l’alarma de dana activada i la pluja colpejant els vidres, avui no puc eixir de casa. M’entretinc llegint la premsa i escrivint, que és la manera més digna que conec de passar les hores quan el món exterior es posa inhòspit. I entre gota i gota, llig una excel·lent entrevista d’Alfons Garcia a Fernando Villalonga i, sense voler, m’apareix Teodoro Llorente pel marge, amb la barba patriarcal i aquella dignitat antiga dels qui creien que es podia ser conservador, valencianista i influent alhora. Spoiler: no es podia. Llorente ho va provar amb la seua Solidaritat Valenciana i va acabar com solen acabar aquestes coses: marginat dins del seu propi partit, respectat com a poeta, tolerat com a símbol i neutralitzat com a actor polític. La historiografia coincideix que fou escoltat mentre no molestava i apartat quan podia incomodar el centralisme. Un clàssic. El centralisme sempre ha tingut molt bona memòria per recordar qui mana, i molt poca paciència amb les veleïtats perifèriques. Ara Villalonga adverteix que, si Madrid imposa candidat al PPCV, pot nàixer un partit escindit d’obediència valenciana. La frase sona greu, quasi històrica, però també sona —permeteu-me el dubte— a declaració dita amb la corbata ben nuada i sense massa intenció de cremar-se. Perquè una cosa és advertir, i una altra molt distinta és jugar la partida fins al final.
I ja que parlem de Villalongues, convé recordar l’altre, Ignasi, aquell financer que sí que va entendre el valencianisme com una responsabilitat i no com un matís estètic. Membre de la Joventut Valencianista, fundador de la Unió Valencianista Regional, redactor de la Declaració Valencianista i signant de les Normes de Castelló: un home que va assumir costos reals. Quan la política li va exigir renúncies que no volia fer, va preferir apartar-se abans que desdir-se. Un precedent incòmode per a qualsevol que avui parle de dissidència amb veu greu i sense descordar-se ni un botó. No m’imagine a Camps jugant a aquest joc. Camps sempre ha sigut més de somriure ample, telèfon roig, fidelitat recompensada i valencianisme ornamental —gòtic, com deia un amic meu amb mala llet. Sempre he pensat que, com deia ell mateix, li faltava un “escalonet” —una d’aquelles frases seues tan característiques, quan tenia problemes judicials. I de Villalonga, què voleu que us diga—m’agradaria creure’l, però la història ens ha ensenyat que els senyors respectables solen posar el límit de la dissidència just abans que faça mal de veritat. El paral·lelisme amb Llorente no és casual. És estructural.
I, com sempre que algú s’atreveix a recordar-ho, tornem al punt d’origen: cada cert temps, algú dins del conservadorisme valencià descobreix que Madrid no ens escolta, que la burgesia local fa dècades que va abaixar la persiana de la política, que la llengua molesta, que l’autogovern s’esllangueix. I ho diu amb veu greu, amb articles llargs, amb entrevistes ben editades. Però quan arriba l’hora decisiva —quan toca triar entre la dignitat i el càrrec—, la “solidaritat valenciana” torna a quedar ajornada sine die. Villalonga té raó quan diu que la ultradreta és antivalenciana, que Mazón ens ha portat a la vergonya i a la marginalitat, que hem perdut autonomia i autoestima. Tot això és cert. El que no està tan clar és si, arribat el moment, algú estarà disposat a pagar el preu de deixar de ser només respectable per començar a ser incòmode. Teodoro Llorente ho va pagar. I per això encara el recordem. No pel que va aconseguir, sinó pel lloc on el van enviar quan va molestar massa. La pregunta no és si pot nàixer un partit d’obediència valenciana. La pregunta és si algú està disposat a viure fora del saló quan Madrid tanque la porta i apague el llum. I la història, ai, sempre ha tingut molt clar qui es queda dins i qui es queda al replà.
