L’altre dia, mentre uns quants amics dinàvem, vam comentar que, dels cinc que érem en la taula, tres teníem fills que treballaven de professors a Catalunya. Un dels tres en tenia dos, el fill i la filla. No sé quants professors hi ha a Catalunya, però el meu fill em conta que en són molts. Per curiositat, punxe en el Google la frase Professors valencians a Catalunya i la primera cosa que m’apareix és un perfil de Facebook que té 5.817 membres. I trobe informació de cursos d’allà i d’ací. Es veu que volen fer punts. Però, sobretot, hi ha informació sobre habitacions: «Soc mestra, llogo habitació a Reus. Casa dúplex molt gran amb terrassa i barbacoa». Són professors, però no guanyen prou per tenir un habitacle digne, l’han de compartir, com si encara foren estudiants. La segona entrada que trobe és un altre perfil també de Facebook, amb 4.890 membres, de les mateixes característiques que l’anterior. Després, ve una notícia, del diari Ara, que, encara que és 2021, em dona dades per fer-nos una idea. El titular diu: «La migració docent valenciana, un èxode que no s’aturarà». Hi entre i amb el subtítol en tinc prou: «A Catalunya hi treballen 4.825 professors nascuts al País Valencià i a les Illes superen el 30% de la plantilla».
Són els fills de la primera generació, la meua, de desertors de la terra que vam poder estudiar. Desertàrem del camp, perquè no s’hi guanyava ni per a pipes i no férem cas a l’amenaça de «passar més fam que un mestre d’escola». Vam poder estudiar i molts vam poder trobar una faena «digna» pràcticament sense eixir de casa. Però molts dels nostres fills ja no en troben, de faena a casa. Ho tenen molt difícil i han d’emigrar —encara que siga dins del seu propi país— com van fer els seus iaios, jornalers del camp, que anaren a vendre la seua força de treball a la Camarga amb unes condicions molt pitjors. «Espanyols de merda», els deien.
Ací, al País Valencià, sembla que anem sobrats de professors i en alguns instituts no saben què fer amb tants, com va dir l’honorable conseller d’Educació José Antonio Rovira. Copie, pegue i traduïsc d’elDiario.es: «A mi m’arriben les veus que hi ha centres que no saben què fer amb tant de professor, especialment en Secundària». El Conseller sembla que no només no vol donar faena als professors, sinó que, amb la seua política lingüística contra el valencià, també vol impedir que la puguen tindre a Catalunya o a les Illes. ¿Sap el Conseller que, si hi ha tants professors valencians a Catalunya o a les Illes, és perquè tenen el requisit lingüístic? Que vinga el Conseller Rovira o qualsevol membre analfabet de les dues extremes dretes de casa nostra a dir-nos, ací a la Ribera, a les mares o als pares dels fills que treballen de professors a Catalunya, que en som un fum, que no parlem la mateixa llengua. O que vagen a les escoles o instituts de Catalunya, o de les Illes, a comprovar si els nois catalans i els al·lots mallorquins entenen els professors valencians. Sí que l’encertaria el Conseller Rovira si diguera que els castells que construeix la colla del meu fill —a la Sagrada Família— són construccions filles de les muixerangues d’ací. Sí, conseller, sembla documentat que els castells catalans van pujar de sud a nord com els professors valencians.
