Envoltats com estem a diari d’imatges i opinions, la majoria de voltes no sol·licitades, que ens fan qüestionar-nos seriosament què ha passat i què hem fet malament perquè s’hagen normalitzat comportaments i actituds tan desagradables i retrògrades, fa uns dies em vaig veure envoltada de preguntes. Tantes preguntes que em van fer reflexionar sobre la quantitat de qüestions a les quals, voluntàriament o involuntàriament, he de donar resposta a diari. O no, perquè no sempre hi ha respostes. Preguntes i més preguntes, des que òbric els ulls i fins que els tanque.
Què em pose hui? Donen pluja? Vaig carregar el mòbil anit? S’han preparat els esmorzars? A quina hora havia quedat amb aquella personeta? Vaig contestar aquell mail? Arribarà hui el paquet que estic esperant? Vaig signar l’autorització de l’excursió? Queda xampú? I pomes? On he deixat les claus? Cal anar hui a la compra o puc deixar-ho per a demà? Quants dies em queden per a entregar els exercicis del màster? He preparat el pròxim club de lectura? Hui em toca córrer o força? Com ha anat l’examen? Vols que anem aquesta vesprada per les sabatilles que necessites? On he deixat les claus una altra volta? I el mòbil? Algú ha vist el meu mòbil? Què faig per a dinar demà? Un altre Bizum? Em toca regar hui les plantes? Regar ara? En quina carpeta vaig guardar aquell arxiu? Li dic a aquest energumen el que pense d’ell realment o cal ser prudent? Quan he sigut jo prudent? Ibuprofén o paracetamol? Soc l’única a qui li dona angoixa l’anunci de Bimbo amb aquella xiqueta dient allò d’“apanchuchar”? De veres?…
I així, sense parar, des de primera hora del matí i fins a l’última. Com en un interrogatori constant que, segons va avançant la jornada, va incrementant el nivell d’ansietat i acumulant desassossec sense demanar permís previ. Tot per no saber fluir com em reclama a diari la meua adolescent. Per estar a l’altra banda d’eixa vida chill que ella practica amb mestria. Tot per voler arribar a tot i a tots els llocs malgrat ser conscient que no cal. O malgrat voler autoconvéncer-me que no cal. Són coses diferents. Tot per voler entendre o donar sentit a coses que realment no en tenen.
Tot malgrat haver tractat de creure que a partir dels cinquanta hi havia respostes que no calien, decisions que no tocaven o decepcions que no ferien. Però, al final, l’edat no és més que un número, i l’entorn i el que porta associat tenen el mateix poder de sobrepassar-nos que als trenta. Comptem amb més recursos i més ferramentes per a fer front a les coses d’una manera o d’una altra. Poc més. I val, no ens afecta tant el que ens passa com el diàleg interior al voltant del que ens passa, però patir és gratuït a qualsevol edat, i autosotmetre’ns constantment a un interrogatori que valide o penalitze les nostres accions ho complica sempre.
I tot això sabent que, en aquests moments, l’única pregunta que m’agradaria fer-me realment és: facture o no facture? (Facturar en termes d’equipatge, perquè l’altra accepció del terme queda en exclusivitat per a Shakira i per a poques altres elegides). Que fugir no sé si és de covards, però ajuda sempre a respirar i a mirar des d’una altra perspectiva. Que la de fugir sembla que serà l’única opció d’ací a no res; la qüestió serà decidir cap a on. Que tot pinta tan malament que el desànim guanya posicions a passos gegants.
Però que de moment, amb aconseguir fugir de les meues preguntes ja aniria servida. Que l’abisme pot ser perillós, però també gratificant. Que, en definitiva, com diu la lletra d’una de les meues cançons de capçalera, “jo només vull veure elefants volant”. I que… de veres? Ja no podré anar mai a un concert d’Oques Grasses?
