La situació social i política d’aquest 1 de maig, més que una coreografia festiva, hauria de ser un dia de lluita i resistència. Això passa per reivindicar la comunitat, com el territori on es valora l’autoorganització, el suport mutu, la capacitat de decisió col·lectiva i la solidaritat que es desenvolupen de forma concreta.
Això és el que s’ha volgut dur a terme des de fa dècades a través del projecte social i comunitari del «Parke Alcosa», i per això se’l castiga. Justament quan la vida va demostrar que, davant una situació d’abandó institucional com la que es dóna en una catàstrofe social com la DANA, són iniciatives socials com la del supermercat popular, la cooperativa social o els centres de dia comunitaris les respostes imprescindibles davant una realitat de segregació, discriminació, empobriment i absència de drets, al nostre poble i per a sectors cada vegada més amplis de la classe obrera.
Les poblacions arrasades per la DANA no només van patir la situació d’abandó; després d’un any i mig, el clavegueram continua sense reconstruir-se, centenars d’ascensors no funcionen, les escoles continuen sent barracons, centenars d’habitatges encara guarden fang, i els plans d’emergència segueixen sense actualitzar-se ni desenvolupar-se. El més preocupant és l’expectativa de reconstrucció amb autorització de la Generalitat Valenciana de Pérez Llorca, basada en l’agressió al territori i a l’horta, i en projectes de construcció en zones inundables per a la major part de les poblacions que van ser arrasades: Catarroja, Torrent, Aldaia, Alfafar, Picanya, Xirivella, Picassent… Són exemples del consegüent perill que suposa una reconstrucció basada en formigonar i construir en l’horta, amb projectes que van des de grans centres comercials i centres de dades fins a, sobretot, la construcció de zones residencials.
Cap d’aquests projectes no hauria de ser aprovat sense passar per consulta a les poblacions afectades, amb un procés previ d’informació i participació.
Si de cas, més greu és l’agressió del poder judicial de l’Estat al conjunt del nostre poble, impedint fins al moment l’enjudiciament de Carlos Mazón i els seus còmplices. Esperem que la mobilització social obligue que assumisquen les seues responsabilitats penals.
Si existeix un problema que colpeja en estos moments els sectors populars i vulnera els drets humans, és la impossibilitat d’accés a l’habitatge de gran part de la població: lloguers impossibles, hipoteques inaccessibles, pisos turístics, concentració de la propietat en els anomenats fons voltors i la gran banca… Cal recordar que este problema s’agreuja amb l’eixida en fals de la crisi del 2008, amb la mal anomenada «salvació del sistema bancari».
Es dibuixa així una situació que només pot tindre resposta des de la intervenció en el mercat i la interpretació del marc legal de l’habitatge com a bé social i d’ús, i no com a bé de mercat. Això fa imprescindible l’expropiació de la gran propietat. Perquè siga possible, es fa necessari superar la lògica política actual de crear cortines de fum amb propostes que, sent imprescindibles, no aborden les causes del problema i que, a més, s’instrumentalitzen en les batalles de parlamentarisme de palau. No n’hi ha prou amb contemplar els desnonaments que es produeixen cada dia, acompanyar, entristir-se i al final acabar amb una actitud de resignació.
L’expropiació ha de formar part de la pràctica de contestació dels moviments socials davant l’agressió que significa per a centenars de milers de persones no tindre accés a un dret tan elemental com el de l’habitatge. Per a forçar que al final es transforme en llei, canviar l’actitud i la lògica dominant es fa imprescindible per a transformar la realitat.
L’avanç de l’autoritarisme només pot ser aturat amb la unitat d’acció de les forces socials i sindicals. Aquesta unitat ha de donar-se en la confluència de les lluites al carrer i en la defensa conseqüent dels més elementals drets humans i socials, i no tan sols en l’especulació de noves llistes electorals, que per si mateixes no canvien la realitat social si no s’aconsegueix un avanç dels moviments populars en els conflictes socials. Per tant, passar a l’ofensiva potser puga ser una resposta a l’atordiment social hui imperant.
No obstant això, és imprescindible tindre en compte la situació mundial si volem entendre què està passant en l’àmbit local. Destaque la hipocresia d’un govern que, d’una banda, es posa la samarreta del no a la guerra respecte a l’agressió imperialista a l’Iran; i d’altra banda, basa el creixement en l’economia de guerra, amb una política de rearmament i militarització, seguint els passos d’Alemanya i del conjunt de la Unió Europea. Sosté el front d’aquesta guerra total que fa anys que dura en territori ucraïnès, sense buscar solucions negociades i polítiques. En definitiva, es prepara per a una extensió del conflicte en una guerra ja explícita de l’OTAN amb la Federació Russa. Però la hipocresia de la política exterior de l’Estat Espanyol es va posar de manifest en la guerra d’extermini a Palestina: pràcticament hores després que el govern aplaudira la impressionant mobilització de solidaritat amb el poble palestí, que va arribar a una vaga general i a parar la Volta Ciclista a Espanya, no va tindre cap repar a l’hora de donar suport al mal anomenat pla de pau de Donald Trump, que ha sigut l’embalatge del genocidi palestí actual i que també va tindre com a conseqüència l’aturada en sec del moviment de solidaritat internacional, que en aquell moment es trobava en un moment de desenvolupament.
És per tant necessari exigir no només l’eixida de l’estat espanyol de l’OTAN i trencar amb la política de col·laboració amb els Estats Units a través de les bases militars, sinó també plantejar una política de pau, neutralitat i no alineament amb cap bloc militar, exigint la desmilitarització de la Mediterrània, la lliure circulació de persones i el desenvolupament i cooperació entre els diferents pobles de les seues ribes.
Toni Valero és membre de la Koordinadora de Kol·lectius del Park.
