La música popular en el nostre idioma, al País Valencià, viu un moment dolç. Això és un fet. No paren d’eixir cantants i grups, de tots els colors i de totes les tendències musicals. En un dels últims números de la magnífica revista especialitzada Enderrock se’n fan ressò. S’havia mort Remigi Palmero i s’havien retirat Zoo i Smoking Souls, però encara es recordava amb alegria els 20.000 espectadors que La Fúmiga havia aplegat al Roig Arena a l’octubre passat. Mentrestant, tornava La Gossa Sorda i El Diluvi, i Carles Chiner (l’ànima del grup Gener) es reinventava amb el projecte AnimalPersona. Tot hi bull.
Però és que hi ha vida més enllà dels grups. Fa anys que pul·lulen solistes com Pau Alabajos, Feliu Ventura, Borja Penalba i tants d’altres. I després les dones, que s’han posat al dia de seguida: la Maria, Abril, Sandra Monfort, Naina, Esther… I Pep Gimeno, Botifarra, segueix amb la seua recuperació de la música tradicional. Només tire a faltar un dels meus grups favorits, Sènior i el cor brutal, que allarguen massa el seu silenci.
Tenim pop tradicional, cançó festiva, cantautors clàssics, rock, electrònica… No ens falta de res. I, el més important: a tots els va prou bé. Uns triomfaran més que uns altres, alguns faran més caixa, d’altres aconseguiran més fama i prestigi… Però van fent i tenen públic. La gent se’ls escolta. Tenen èxit.
De tot això, no cal dir-ho, m’alegre molt. Però la pregunta que em faig és: per què no passa el mateix amb els nostres escriptors? Després de pioners com Ferran Torrent, que va fent sense descans, només algunes figures han tret (prou) faves de l’olla. Rafa Lahuerta i la campanada insòlita de Noruega, per exemple. Però una flor no fa estiu. Mentre qualsevol músic o cantant troba de seguida un nínxol de públic acceptable, magnífics escriptors de totes les tendències (poetes, assagistes, novel·listes…) passen sense pena ni glòria, en edicions que no venen més de quaranta, cinquanta o, a tot estirar, cent exemplars, ignorats i no llegits. Aquest drama.
Personalment, actue en literatura com en música: busque autors de totes les tendències, no em limite a obrir novel·letes més o menys fàcils (que són els gust predominant entre els qui lligen en valencià) sinó que indague entre els poetes, els assagistes, els dramaturgs. També en música actue igual: m’encanta la música clàssica i el jazz, però una bona cançó d’autor o un tema pop redó em satisfan igualment. Ben mirat, en gastronomia tinc el mateix comportament: bé estan els plats tradicionals (una bona paella o un superb arròs al forn), però la innovació té també la seua gràcia. Igual acudisc al reclam d’una estrella Michelin que d’una fonda amb un putxero celestial, unes verdures òptimes o un porcell cuit vint-i-quatre hores al forn. L’eclecticisme és la meua divisa. L’eclecticisme és la clau per a la comprensió i el goig extrems.
Eixos mals estudiants que asseguraven “No m’agrada llegir” em suscitaven sempre el mateix interrogant: ¿acceptarien un eslògan semblant del tipus “No m’agrada menjar”, “No m’agrada fer l’amor” o “No m’agrada la música”? No t’agradaran determinats llibres, determinades receptes, determinades parelles o postures sexual o determinats estils musicals, no?
No se m’escapa que la música, a diferència de la literatura, té l’avantatge de la seua lleugeresa sensorial: t’has de limitar a escoltar i ja està (la formació prèvia, ajuda molt, és clar). La literatura, en canvi, i més si l’autor coneix el seu ofici, requereix un esforç major. I la tendència, clarament, va a pitjor: educats en TikTok, les noves generacions no suporten un text –ni l’entenen- d’una certa complexitat. El futur pinta un poc negre. No sé si no tornarem a l’Edat Mitjana, amb una minoria selecta –i culta- refugiada als monestirs i a fora, les masses analfabetes, fent la viu viu, sotmeses als nous senyors feudals digitals.
En fi, amics, bé està que tingueu bon gust musical. Però la lletra escrita és insubstituïble. Una cosa no va en detriment de l’altra. Tot suma. Feu la prova. Llegiu, que el món s’acaba!
1
