L’inici de curs es troba marcat, a casa nostra, per les Diades Nacionals al Principat de Catalunya i el País Valencià. Enguany, també, per les mobilitzacions per l’habitatge i pel tauler d’escacs electoral amb les peces començant a prendre posicions per a la que es preveu acarnissada baralla primaveral… O tardoral, que ja vorem.
Bo, tornant al tema de les Diades, els fets del 10 i 11 de setembre a Barcelona han sacsat els ànims de molta i molta gent com un terratrèmol d’energia antifeixista unitària, massiva i, sobretot, jove. Milers i milers de persones plantant cara i fent fora les diferents expressions de l’odi, tant qui branda banderes rojigualdes com qui s’amaga darrere una estelada. Ni Núcleo Nacional, ni Vox, ni Aliança Catalana, van passar. Ni amb la complicitat vergonyosa de la policia del PSC i Marlaska. No van passar. I ara toca que l’onada expansiva d’aquell sisme arribe a casa nostra en forma de rèplica amb tota la magnitud i intensitat que siguem capaços de generar. I que no passen.
Llavors, la meua idea avui era furtar a les meues companyes Patri i Berni el títol de l’article que van publicar, encara amb les endorfines pels núvols, i que deia “Organitzem l’optimisme per sortir a guanyar” (llegiu-lo i vos agradarà, i si no vos deixe una idea general: hi ha alternativa a l’extrema dreta i també n’hi ha més enllà del PSOE) i compondre un text senzillet, encoratjador, d’allò típic meu, en pla “ens veiem a la mani” i això.
Però he canviat de plans perquè el passat cap de setmana, les companyes de la Plana van restituir el seu nom la plaça del País Valencià de Castelló, i simultàniament hem desplegat una campanya d’agitació per diferents comarques amb aquest mateix leitmotiv. Que som País Valencià. Afegisc, i em pose al tema: perquè som País Valencià, som Països Catalans. I viceversa.
I és que després de 40 anys, inclús el terme “País Valencià” es troba en perill. Ja en vaig parlar en un article que es deia “Dels noms, de la cosa, de la por”. En la nostra quotidianitat, inclús entre aquells i aquelles més poc sospitoses de nacionalisme espanyol, s’ha imposat l’invent de “Comunitat Valenciana”, a pura base de «cansinisme» i repetició. De tant escoltar-lo, s’ha fet real. El nom ha fet la cosa. I així, País Valencià ha quedat relegada a plaques en places de pobles i poc més. Al nomenclàtor sota amenaça del govern municipal de torn. I, quan eixim fora (o no) i ens toca parlar en castellà, encara pitjor. Pais Valenciano, que sona fatal. Sona a “pueblerino”, sona a ximpleria, sona a segle passat. Una altra d’eixes derrotes que passa desapercebuda però que se’ns endinsa com un càncer, metastatitza i es menja, cèl·lula a cèl·lula, la nostra existència.
Per això toca eixir de nou als carrers aquest 9 d’octubre. Lluny de nostàlgies i historicismes, lluny de reis i governants. Toca fer d’aquesta una diada de lluita, de reivindicació, d’organització i de futur, en la qual plantejar les reclamacions que com a poble i com a classe treballadora ens corresponen, i de denunciar el present d’opressió i explotació que el capitalisme ens proposa.
Toca, perquè el país es construeix des de baix. El construeixen les comarques que es resisteixen a ser colònia o ser abocador i s’organitzen i planten cara. El construeix el jovent que a Pego, a Alacant, a Benialí o a Tavernes de la Valldigna baixa a carrer i participa i planta cara al feixisme. El construeix la mestra que fa vaga per una educació pública digna, de qualitat i en valencià, la metgessa que es trenca la vida pels seus pacients i lluita per la sanitat pública, la caixera del Mercadona acomiadada per negar-se a atendre en castellà, la llogatera que munta el sindicat d’habitatge o l’assemblea del seu barri, la sindicalista que fa vaga pels drets de les seues companyes i de totes nosaltres. El construeix la solidaritat amb els altres pobles del mon, des de Gaza a l’Havana, de les muntanyes del Kurdistan a les valls verdes del País Basc.
Toca, a més a més, perquè ja n’hi ha prou, de folkloritzar les Diades (i qualsevol manifestació, de fet) i buidar-les de contingut, convertint-les en passejades anodines per xarrar amb conegudes i aixecar el puny quan sona la Muixeranga per pura inèrcia. Tan superficial com parlar del temps a l’ascensor, comentar la jornada futbolera els dilluns de matí o criticar la paella del cunyat qualsevol diumenge al poble.
Si té cap sentit eixir al carrer aquest 9 d’Octubre és precisament això: el de construir una terra lliure on totes les treballadores puguem viure amb el que ens correspon de manera digna: pa, sostre, treball, igualtat, cures, educació, dignitat, medi ambient, salut… Tot el que ara mateix està en risc. Davant de discursos i pràctiques excloents, racistes, masclistes, homòfobes i d’odi, el País Valencià, els Països Catalans, han de ser una terra d’acollida, d’igualtat i de justícia.
Ara tenim la urgència de construir una força popular que torne a ser capaç d’iniciar un cicle de conflicte amb l’Estat i amb el capital. Una força nacional, revolucionària, feminista, antiracista, ecologista i socialista. Una força popular vertebrada arreu del País Valencià i dels Països Catalans que treballe per una terra lliure. Per una terra de tothom. I aquesta tasca històrica la farem organitzant-nos, lluitant i guanyant.
Vinga, ara sí. 9 d’octubre, sis de la vesprada, on sempre, Sant Agustí, a València. Ens veiem a la mani!
Paul Muñecas és militant d’Endavant a la Marina Alta.
