Als habitants d’aquest atarantat País nostre, esquilades les seues butxaques, ens convindria remoure’ls recordant-los, probablement ho saben de sobra, que sovint en som titllats, des de fa anys i panys, per un bon grapat dels seus habitants i nombrosíssims de l’altiplà, de catalanistes, rojos, separatistes i alhora d’antiespanyols. Amb eixos pretextos armaren una guerra civil el 18 de juliol del 1936, tot i que la preparaven des de prou abans de la proclamació de la II República.
Paradoxalment, els mateixos que, sense alçar el cap del melic, no volen adornar-se que són imperialistes, colonialistes, reialistes i endemés totalitaris, reaccionaris i feixistes espanyols, que han usat el garrot i quan ha calgut la dalla esmolada, per segar la vida d’aquells descreguts que no han obrat d’acord amb allò per ells dictat.
Com que els imperialistes han tingut la paella pel mànec, atès que han fet allò que han volgut, així estem, perquè hi ha hagut i n’hi ha encara, una conjuminació adaptativa compassada amb els temps, des de l’antuvi, amb l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, establerta en aquest «modèlic Estat», la qual segueix mamant dels nostres impostos al recer de concordats i acords específics amb la santa Seu. L’últim d’ells els Acords entre l’Estat i la Santa Seu de 1979, sobre la base del concordat franquista de 1953, als efectes d’adaptar-lo a la Constitució Espanyola de 1978, ja que dins d’ella roman l’article sobre la aconfessionalitat de l’Estat.
No només amb l’Església, sinó amb el jutges també, com assegura ben bé el periodista Sergi Sol en un seu article publicat en Público el 2 de juliol recent, titulat En España, los jueces como los curas. Hi assegura que el pare Hilari Riquer, monge de Montserrat, recordava com –en el seu temps- el privilegi reial de nomenar bisbes havia sigut positiu per evitar que es promocionés integristes. Al contrari, el sistema de cooptació durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) – els bisbes escollien els nou bisbes- significà l’ascens dels més extremistes. Bisbes d’extrema dreta que es significarien com a ferotges antirepublicans primer i després teoritzar i defensar la Croada Nacional.
També el reputat historiador del Nacional.cat, Marc Pons, se’n fa ressò pel que fa a la nostra llengua, en un article del 2 de juliol recent en el digital, el qual ens diu que: «Fa 463 anys (1560) Fernando de Valdés y Salas, arquebisbe de Sevilla i inquisidor general de la monarquia hispànica; decretava l’obligació de redactar tota la documentació inquisitorial en castellà. La Inquisició instaurada pels Reis Catòlics el 1478 era el primer i únic organisme supranacional de la monarquia hispànica. Per tant, aquell decret tenia un abast i un propòsit que anava molt més enllà dels límits de la Corona castellanolleonesa. I una prova la tenim quan, poc després (1561), aquella interdicció es reforçaria amb la prohibició expressa d’utilitzar el català en qualsevol àmbit inquisitorial. Les primeres maniobres unificadores hispàniques ja tenien com a bandera la imposició de la llengua castellana i la persecució de la dissidència politicoreligiosa.» Per què els Reis Catòlics van instaurar la Inquisició?, es pregunta i ens pregunta Pons:
«La unió dinàstica de les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa no tenia, inicialment, un propòsit unificador. Les negociacions i els acords de Cervera (1468), que van culminar amb el casament secret de Ferran i d’Isabel a Dueñas (1469); garantien la independència de tots els estats que formarien aquell edifici polític i que, únicament compartien la figura del sobirà. Però, des del primer moment, les temptacions uniformistes van ser presents en la política dels Catòlics. Ferran, el gran polític de la seva època, era un rei absolutista; que contemplava la composició plurinacional de l’edifici polític hispànic com un gran obstacle a la seva personal ambició de poder. La Inquisició, dotada per funcionar com la policia política del règim hispanocatòlic, jugaria el paper de primer graó d’una llarga escala.»
Les croades mampreses per aquesta conjuminació contra nosaltres mateixos, d’una cruesa exempta d’humanitat, han dut noms propis d’afamats botxins al llarg de la història, com per exemple la Santa Inquisició. L’expulsió de jueus i moriscos per neteja de sang i autos de fe, on destacà per mèrits propis Juan de Ribera, aquell Patriarca d’Antioquia, el qual fou Arquebisbe de València i virrei de València, ves per on canonitzat sant pel papa Joan XXIII al 1960. Guerres de germanies mampreses pel rei emperador Carles I, i els sequaços. Campanyes i represàlies han estat tan ferotges, que els pobres com les rates, n’han estat les principals víctimes. D’altres intel·lectuals lliurepensadors, adaptats al seu temps viscut, van poder lliurar-se’n exiliat-se.
Fou el cas de Juan Luis Vives i March, un pensador valencià de la cordada de l’erasmisme, el qual només és conegut perquè a Valencia Ciutat, davant de l’Estació del Nord, hi ha l’Institut de Secundària que duu el seu nom, així com també perquè al pati de la Universitat de València, en el carrer de la Nau, hi roman una estàtua que el representa. Allò que potser una majoria no sàpiga, és que Vives pertanyia a una família de jueus conversos, a la qual la Inquisició li va matar sa mare, martiritzant-la i soterrant-la.
Però contràriament a allò que pogués esperar-se, algun dels botxins assassins va recordar que l’havien soterrat sense la preceptiva tallada de coll en redó, establerta per a aquets casos. Què van fer?, doncs la desenterraren, li’l tallaren i com que era imperatiu també, per a escarni de la família i amics, així com per al poble en general, la van passejar arrossegant-la per terra, per tota la ciutat, lògicament sense la testa.
Així que amables lectors, el fer i desfer del matalasser, cada vegada més efímer, per raons de modernitat i dels materials, perquè cada vegada en resten menys d’aquells que han intentat refer el País, procurem plegats viure en llibertat i en valencià per compondre matalassos, perquè botxins feixistes ara com ara, en són més, i nodrits per gavines, gavinots i voxejadors, que s’han convertit en anihiladors, salvadors de la «pàtria valenciana». Uns botxins feixistes i el seus ancestres, els quals han convertit els símbols religiosos en producte turístic, i el valencià només el volen, de moment, per a una figureta per a damunt de la còmoda, i endemés plorant d’emoció, dedicar-li oracions.
Vos deixe amb Marc Granell amb el seu poema POR de Poesia Completa editada per «Institució Alfons el Magnànim:
Et retornes quan veus la ferida de nou massa gran, oberta. Creus que és la gent, com sempre, i demanes un poc d’espai bru, un llarg camí llarg, estones de vent sense llavis. Però ho saps. Si la por t’ha portat fins a aquesta vorada, el meu enemic era jo que no vosaltres.
