El passat 1 de setembre va començar un nou curs escolar. El quart amb la dreta radical espanyola al capdavant de la Conselleria d’Educació i de la Generalitat Valenciana. Un curs que arriba amb problemes coneguts, reivindicacions sense resposta i unes polítiques educatives que, lluny de mirar cap al futur, recuperen receptes molt antigues.
Perquè el que està fent el Govern de Pérez Llorca amb la consellera Ortí al capdavant d’Educació no és nou. És molt vell. Forma part d’una determinada concepció de l’educació que durant dècades ha defensat la dreta: segregadora, classista, mercantilista, subordinada als interessos de les elits econòmiques i socials i, massa sovint, contrària a la normalització del valencià.
Només cal repassar la història de la disputa pel control polític i ideològic de l’educació. La dreta, amb el suport històric de la jerarquia eclesiàstica, ha intentat convertir l’escola en un instrument de reproducció social i ideològica. Manuel de Puelles Benítez ho explica amb detall en Educación e ideología en la España contemporánea, una lectura que continua sent útil per entendre alguns dels debats actuals.
La Llei reguladora de l’Estatut de Centres Docents de la UCD i diverses lleis educatives impulsades posteriorment pel Partit Popular són exemples d’aquesta concepció. El 2026, les formes poden haver canviat, però alguns dels objectius continuen presents: controlar el sistema educatiu, limitar l’autonomia dels centres i del professorat, afavorir la segregació i obrir cada vegada més espais a la mercantilització.
José Carlos Mariátegui ho va resumir en una frase que conserva tota la seua vigència: «No és possible democratitzar l’ensenyament d’un país sense democratitzar la seua economia i sense democratitzar, per tant, la seua política».
El problema és que aquestes polítiques arriben mentre l’educació valenciana acumula problemes que haurien d’exigir una resposta ben diferent. Les dades de PISA mostren un retrocés respecte dels resultats de 2022 i situen el País Valencià en una posició especialment preocupant. Tot i qüestionar el model i el que representa PISA, un instrument vinculat a una determinada concepció neoliberal de l’educació, les dades haurien de servir, com a mínim, per obrir un debat seriós sobre el model educatiu i sobre els recursos que necessita.
I aquest debat no es pot fer d’esquena a la comunitat educativa. Després de mesos de mobilitzacions i d’una vaga indefinida, el professorat ha expressat amb contundència el seu malestar. Les reivindicacions sobre ràtios, salaris, plantilles, condicions laborals, recursos, infraestructures, autonomia docent i valencianització de l’ensenyament no són cap caprici sindical. Són demandes directament vinculades a la qualitat del servei públic d’educació.
Tanmateix, la resposta del Govern valencià ha estat insuficient. Mentre milers de docents es mobilitzaven, el president de la Generalitat no trobava temps per reunir-se amb el comité de vaga o amb la Plataforma per l’Ensenyament Públic. La confrontació amb els sindicats ha semblat, en alguns moments, més important que la recerca d’acords.
I això és un error. L’educació necessita recursos, però també respecte. Respecte pel professorat, per la seua autonomia professional i per la seua capacitat de participar en les decisions que afecten el sistema educatiu. Gonzalo Anaya defensava aquesta llibertat docent quan reclamava «construir teoria des de la reflexió crítica sobre la seua pràctica diària, sense subjeccions i sense por».
També necessitem una educació valenciana. Una escola pública que garantisca la igualtat d’oportunitats, que cohesione la societat i que protegisca la nostra llengua. Marta Mata ho expressava amb una claredat extraordinària: «L’educació ho és tot. És com l’aire que respirem». I no podem permetre que ens deixen sense aire.
Comença, per tant, un nou curs. Però les polítiques són velles. Davant d’elles hi ha una comunitat educativa que ha demostrat que no està disposada a resignar-se. El professorat, les delegades i els delegats sindicals, els sindicats, les assemblees docents i les famílies han fet visible que l’educació pública té veu pròpia.
Aquesta és la principal esperança per al nou curs: que davant de l’intent de fer retrocedir l’educació valenciana, la comunitat educativa continue avançant.
Perquè l’escola que volem no és la del passat. És una escola pública, valenciana, inclusiva, democràtica i de qualitat. I defensar-la és també defensar el país que volem construir.
