Fa unes poques setmanes José María Figaredo, diputat de Vox en el Congrés dels Diputats va dir que que els sistema de pensions està romput i s’ha d’anar a un sistema mixt que s’ha de finançar de forma que es combine el repartiment públic de les retribucions amb una capitalització individual. Mitat de procedencia pública, mitat aportacions dels interessats.
Es tracta d’una privatització del sistema de pensions en tota regla, encara que posteriorment ell i el seu partit ho han negat. Cal agrair-li a eixe cavaller la divulgació de les seues propostes que, òbviament, són les del seu partit. El sistema que proposa suposa la dràstica disminució de les pensions per a la majoria de pensionistes, perquè la pensió actual, procedent ara de les arques de la Seguretat Social pública, quedaria reduïda a quasi la mitat per a molts i moltes pensionistes, per la impossibilitat d’aportat la quantitat suficient per a una pensió com la que es disposa actualment en el sistema totalment públic de pensions. U o una que tinga una pensió de 3.000 euros mensuals o més, potser haguera pogut aportar a l’hipotètic sistema mixt de pensions una quantitat equivalent a la reduïda aportació de la Seguretat Social pública, que proposa l’extrema dreta, però els/les que cobren per baix d’eixa xifra i molt menys els de la pensió mínima no han tingut els ingresos necessaris per a eixe pla de pensions en la seua etapa laboral. I no cal dir les/els de la no contributiva i les altres prestacions socials.
Es pot dir que algunes de les coses que apunte són elucubracions, però la retallada de l’aportació del sistema públic de pensions, anunciada per Figaredo en nom de Vox no és cap elucubració. És un projecte per a complir-se, si poden. Si eixa proposta es posara en marxa, seria tallar una de les quatre pates de l’estat de benestar, però no seria això i prou. La sanitat, l’educació, els servicis socials i el dret al cobrament per l’atur anirien a continuació de la reducció de les pensions. El que vullga cultura i educació de mitjana altura en amunt que se la pague, com va vindre a dir el conseller àulic de Vox, Sánchez Dragó, un poc abans de morir. I caldrà tindre bones assegurances de salut, qui se les puga pagar, i qui no puga, a patir i a esperar la parca. Qui tinga dubtes sobre les ‘bondats’ de les privatitzacions proposades per l’extrema dreta espanyola, pot assabentar-se del cost de les diferents operacions i dels servicis de la sanitat. Una operació de càncer de llengua té un cost de 93.000 euros. A qui li n’han fet dos, com a u que jo sé, 186.000, que amb la sanitat pública no paguem. I aixina tots els servicis públics.
Sobre l’horari laboral ja sabem com les gasten els correligionaris internacionals de Vox com Javier Milei, president d’Argentina, 12 hores de treball al dia, i Elon Musk, aliat del president dels Estats Unit, proponent de la jornada setmanal de 80 hores.
Dels drets humans, de la igualtat de gènere, de la solidaritat social, internacional, etc., no cal parlar-ne. Convé fer pedagogia sobre els programes de l’extrema dreta i molt especialment sobre les conseqüències a la butxaca de la classe treballadora i mitjana.
I amb l’extrema dreta que tenim, ja Julio Anguita afirmava que el feixisme (europeu i d’altres bandes) ha tingut un vernís social que Vox no té.
I els partits democràtics deuen solucionar com siga, com està en altres països europeus, el gravíssim problema de la vivenda, i aprofundir en els servicis i drets públics. I és incomprensible i vergonyós com hi ha família per a qui el preu de l’arrendament o la quota de la hipoteca està per damunt de la mitat dels seus ingressos familiars.
I no es tracta de fer por amb estos advertiments, es tracta d’informar de les conseqüències que tindria la presència de Vox en la governabilitat, amb força i de manera determinant en els sectors de servicis públics. Seria com posar llops en compte de gossos pastors a la cuidança dels ramats d’ovelles o de cabres. O d’encarregar a piròmans apagar els cremats.
