Magnífic. Un periodista espanyol, «per descomptat», Pedro Rodriguez, que s’anuncia com a «expert en relacions internacionals», llança una soflama espanyolista. Diu que «Espanya és un país antic, amb institucions des del segle XV», mentre que abans hi havia «tribus amb banderes», per referir-se als regnes medievals catalans i també navarresos.
No soc historiador, ni em clavaré en eixe jardí. Però crec recordar que la nostra ciutat fou conquerida el 1238 per Jaume I. Segle XIII, si fa no fa. Ja hi havia un regne, amb uns furs, una estructura jurídica i política, dos segles abans que, segons aquest «expert», es fundara Espanya.
El nostre País segueix, amb penes i treballs, existint des de llavors: segles després i, en qualsevol cas, molt abans que Espanya existira com a realitat política unificada. Si és que realment existeix eixe país, cosa que dubte.
Els espanyols, fins i tot gent que passa per ser progressista, neguen una vegada i una altra la història objectiva per justificar la seua existència. O, millor dit, la seua no-existència com a nació.
Perquè Espanya no existeix com una nació. No hi ha un poble espanyol identificable; no hi ha una llengua que unisca tot el territori; no hi ha una terra que, per si mateixa, es puga definir com a espanyola.
Senzillament, no existeix com a nació. I, atés que no existeix com a nació, tenim els qui sí que existim, un problema greu.
Perquè la violència sobre la qual es fonamenta el sistema polític que ha constituït la realitat juridicopolítica anomenada Espanya és, en última instància, l’única raó sobre la qual se sosté aquesta realitat. Una realitat política i jurídica que no negaré, però que hem de saber distingir d’una nació.
No existeix un consens bàsic i mínim que definisca què és el poble espanyol, ni una única llengua que el definisca, ni un territori percebut de manera uniforme com a propi per tots els pobles que hi viuen. Així doncs, no hi ha cap base objectiva per considerar Espanya una nació en el sentit polític i nacional que alguns pretenen donar-li.
No hem de caure en el parany de l’estructura propagandística del «constructe» anomenat Espanya. És una construcció essencialment ideològica, sostinguda històricament també per la violència. I aquells que justifiquen la seua existència —inclosa gent que es diu progressista i que, de vegades, fa un discurs que supera Vox en nacionalisme espanyol— no semblen adonar-se de com estan legitimant la violència exercida contra les nacions que sí que tenen un consens nacional, una llengua, un territori i una consciència pròpia, i que han hagut de viure sota el marc polític imposat per Espanya, I que treballa per la desaparició de la diversitat.
Això és el que alguns no volen veure: que una realitat jurídica i política pot existir sense que això la convertisca automàticament en una nació. I negar aquesta diferència és, precisament, negar la història dels pobles que han existit abans i al marge del projecte nacional espanyol.
