El terme espiral de silenci s’utilitza en teoria política per a definir el procés en el qual s’enforteix la posició dominant i unitària dins d’un col·lectiu humà fent-la majoritària davant d’una posició fragmentària discrepant que terminarà sent minoritària. L’individu es relaciona amb el clima d’opinió sondejant contínuament les seues conviccions amb les de la societat, si aquestes troben lloc en l’espai públic són percebudes com a acceptables i majoritàries i si troben dificultats de ser manifestades, són percebudes com a minoritàries i poc acceptables. Així, l’opinió residual es redueix a nuclis durs disgregats i perifèrics enfront d’un gran nucli majoritari impermeable a aquestes perifèries amb les quals no desenvoluparà debat fluid. La posició de Díaz dins del sistema simbòlic progressista és nuclear. El ministeri laboral associat a l’obrerisme, el seu contacte inherent amb els sindicats, l’existència d’algunes lleis ben percebudes amb la seua signatura com la reforma laboral i l’històric PCE atorguen el tros de pastís majoritari «a l’esquerra del PSOE». És a dir, és la millor candidata per a replicar el govern de coalició en els termes actuals i una correlació de forces semblant (o fins i tot millor si es desunfla Vox per damunt del que guanye el PP). En cristià: és la millor candidata d’esquerres perquè continue governant el PSOE fins on aguante la broma.
És totalment legítim discutir aquest propòsit, preguntar-se si tot el viatge que ha fet el valencianisme d’esquerres o qualsevol altra idea republicanista pre-15M o post-15M haja arribat fins ací per a morir com a bambolla d’oxigen del sanxisme. Sí, ens hi trobem en un moment de canvi de cicle, però part de la culpa d’aquest té origen en el mateix govern que es busca mantenir a tot preu: un govern que va arribar prometent canviar-ho tot i que ha deixat pràcticament l’estat de Rajoy amb maquillatge en els assumptes importants -drets polítics, llei mordassa, reforma laboral, preu de la vida, models energètic, autonòmic, econòmic i financer, legislació social, reformes estructurals, etc.- a canvi d’indults i importantíssims avanços en detalls simbòlics -principalment vinculats als ministeris «antiyolandistes» d’Irene Montero i Ione Belarra-. Les darreres eleccions de fet es van repetir amb la pèrdua de vots del PSOE i UP, el creixement de Vox i l’aparició de noves forces pel rebuig generalitzat a la picabaralla respecte a la participació de Podem. La coalició eurocomunista va aconseguir arrancar al PSOE la seua victòria més important fins a hui, la pujada més gran de SMI de la història, l’any 2019 quan estava fora del govern. És complicat, doncs, defensar la importància relativa de mantenir aquest govern respecte a la gran amalgama d’idees prèvies al yolandisme. Els pretextos com «la guerra de Putin» i «la pandèmia» venen a cobrir aquests espais, però els propòsits de Sumar no reflecteixen tampoc aquestes conjuntures noves.
Una candidatura centrada en finalitats polítiques conjunturals hauria d’estar en posició crítica amb el govern d’Espanya, amb prou credibilitat per a retreure al PSOE que el seu continuisme amb la línia del PP ha generat misèria social, que torne a assenyalar els poders internacionals com fa l’esquerra a Portugal o França, que critique la distribució dels Next Generation, la política de Sánchez amb Marroc, el racisme fronterer, el desastre internacional de Borrell davant Rússia, el seguidisme del bloc atlantista que ens porta a la misèria inflacionista, les clavegueres de l’estat sota la fontaneria de Marlaska o la uberització que avança sense control amb la fervorosa ajuda de Calviño. Per raons òbvies, cap ministre d’aquest govern és adequat per aquesta tasca i menys que cap ministre la més entusiasta amb la línia dels socis socialistes. A més a més, en termes de regeneració democràtica i plurinacionalisme és un pas enrere construir una candidatura des dels nuclis de jerarquia vertical de Madrid a esquena de qualsevol idea no-performativa de procés participatiu col·lectiu i convidar la perifèria a un projecte amb fins i tot la candidatura a la presidència del govern ja decidida abans d’existir per la força dels fets i amb certa predisposició a establir jerarquies sense primàries ni integració plural.
Aquesta sèrie de posicions polítiques no són minoritàries, però es troben fragmentades davant una posició majoritària i unitària capaç d’integrar fins i tot part d’aquests fragments crítics. Molts dels qui hui pensem que ens tallarem la mà abans de votar el projecte de Díaz ens veurem penjant cartells i auditant col·legis electorals amb el nas tapat sense adonar-nos-en de com hem arribat allà. Intentarem que no arribe a materialitzar-se votant en contra en assemblees i referèndums, argumentarem fins a la nàusea enciclopèdics articles i fils de Twitter sense construir cap contraproposta política ni tindre eixa possibilitat prop, amb més o menys drama, però ens menjarem el projecte. L’espiral de silenci s’ho farà per lligar els fils tranquil·lament amb tota la força de l’statu quo mediàtic, polític i financer que l’acompanya.
La part fragmentària dins l’espiral del silenci de la ministra és tot allò que no és ella; hi ha tot una d’escriptors, activistes, periodistes i en generadors d’opinió en els mitjans de l’esquerra que fan una crítica activa de la vicepresidenta laboral. Depèn a qui li preguntes aquests serien des de Pablo Iglesias i Podemos fins a la contornada de la Fundació Gustavo Bueno i DENAES passant per pràcticament tota l’esquerra que vol ser unificada. No parlem d’una crítica homogènia i col·lectiva, sinó de moltíssimes diferents de tota mena i en totes les direccions imaginables. En mitjans digitals i radiofònics són habituals principalment crítiques amb poc contingut polític real i de mobilització social com ara: l’enviament d’armes a Ucraïna del qual està a favor un 70%, la seua comunicació política infantilitzada encara que paradoxalment es tracta de la política millor valorada de l’Estat segons la demoscòpia, les mancances de la seua reforma laboral explicades de manera deshonesta, sense fer valdre com ha millorat objectivament les condicions de treball en els sectors insiders, la instrumentalització dels sindicats; que són una maquinària electoral indiscutible als quals sempre han volgut tenir prop els partits d’esquerres i comunistes, o exigències puntuals sense traducció electoral directa de les més remotes famílies de les esquerres: que si és queer o terf, que si és ecologista o nuclearista, que si és de Kas Taronja o Llima, etc.
Totes aquestes veus crítiques amb Díaz generen un soroll hiperdifuminat incapaç d’articular entre totes elles una opció diferent, puix els seus crítics estan més lluny entre ells que qualsevol d’ells del mateix espai de Sumar en algun dels seus vessants catch all multipolars i en comptes de sorgir com a procés polític alternatiu exploten en episodis incomprensibles per a la majoria social com l’enfrontament pel Ferreras-Gate entre La Marea i Diari Público. No hi haurà una alternativa a la ministra que siga capaç de seduir des de Santiago Armesilla fins a Pablo Iglesias i des de Lucía Etxeberria fins a Teresa Rodríguez. Però tampoc tenen altra opció que generar eixe soroll per justificar la seua existència davant un context en el qual són absolutament impotents. A més, aquesta barreja sorollosa d’arguments populars però infantils i madurats però residuals, de fet, l’enforteix com una alternativa saludable i «poc política» a un guirigall de gent extravagant que ni s’entén entre ella ni sap explicar-se, precisament amb un missatge pensat perquè ho capten xiquets de cinc anys. I malgrat aquesta incapacitat per construir una alternativa d’eixe espai fragmentari contra Díaz, l’espai catch all articulat al voltant seu té senzill presentar com a idèntics tots els arguments dins de l’estereotip de la crítica infantil viralitzable a les xarxes.
Els aparells són els únics espais habilitats per fabricar teixit polític: les militàncies no tenen ni el temps lliure ni el capital social, polític i econòmic necessari per a desafiar el poder dels aparells i encara que el tingueren s’ofeguen en debats identitaris fabricats pels creadors d’agenda pública. Tot i que les basses volgueren presentar una opció diferent de Díaz, aquest desgast ideològic faria impossible l’entesa, que entre aparells sempre és menys identitària. L’important és que arribat el dia de triar els aparells dels partits hauran aconseguit que «arribem tard» al debat i només hi haurà una opció sobre la taula. Qualsevol opció distinta de Yolanda Díaz serà percebuda llavors com una temeritat extemporània sense càlculs seriosos darrere i un motiu d’assenyalament públic i acusacions raonables de viure fora de la realitat prèviament construïda i incapacitat d’entendre el moment, propiciat precisament per les mateixes elits de l’esquerra buscant aquest resultat. Ja ens trobem, de fet, en eixe paradigma en estat de criogenització a l’espera del moment de la pressa per firmar on les esquerres jacobines saben jugar com ningú al xantatge de termini imminent com s’ha vist recentment a Andalusia.
No hi ha cap altra via que la de Yolanda Díaz, perquè els mecanismes actius treballen per tal que no n’hi haja i perquè els poders mediàtic, financer i polític són els que estan darrere d’aquests. Podem assumir el futur i aprendre com derrotar la política de les espirals de silenci en una altra ocasió, però pel que fa a les pròximes eleccions ja està tot decidit. L’esquerra continuarà sent comparsa folklòrica del PSOE aspirant a recollir les molles i les nòmines que puga fins que la dreta i la ultradreta ens escombre del mapa, s’acaben nòmines i molles i a qui realment interesse transformar les coses s’haja de quedar a reconstruir les runes. Ens ho menjarem amb creïlles perquè no hi ha alternativa. S’han encarregat que no n’hi haja.
