No acabe d’entendre la intenció de Yolanda Díaz de voler traure el protagonisme dels partits al seu projecte «polític». Al Moviment 15 M se li reprotxava el contrari, i els deien: «Feu un partit polític i presenteu-vos a les eleccions». I ara que tenen el partit polític, per a Sumar, ja no són prioritaris, ara, cal escoltar les organitzacions socials. Cal escoltar el personal sempre, però, fins ara, han sigut les organitzacions polítiques les que han buscat el recte camí que porte a una societat millor. ¿Qui ha de prendre la iniciativa i marcar la tàctica i l’estratègia per dirigir el subjecte transformador? La proposta de Díaz és còmoda, populista i antipolítica i delata una desconfiança en els partits que vol de còmplices. I, potser, és una manera molt «perillosa», per personalista, de veure les «contradiccions» del món. Vol que els partits renuncien a la seua faena, al motiu de la seua existència. Aniríem molt malament, si els militants dels partits de l’esquerra no pensaren, com Pablo Neruda, que «mi partido és bello como un desfile proletario». Díaz, però, ha elegit el camí personalista i, en un primer moment, no vol escoltar els partits. Desaparegut el proletariat com a subjecte transformador, vol que, primer, l’escolten els diferents col·lectius que representen les noves causes de l’esquerra: el feminisme, l’ecologisme, la sanitat, l’educació… I, amb la boca petita, la plurinacionalitat de l’estat. Dic amb la boca petita perquè la plurinacionalitat i el plurilingüisme només el trau a passejar de manera folklòrica. En l’acte de presentació a València del 13 de novembre, al teatre Olympia, amb Ada Colau, Mónica Oltra, Yolanda Días i…, es parlava tres vegades i amb tres colors diferents d’«Otras políticas», però les tres en castellà.
Compromís té molt complicat saber què ha de fer. Si va amb la coalició de Díaz, l’acusaran de renunciar a la seua sobirania. I, si no va, l’acusaran de no voler la unitat de l’esquerra. Sembla que els d’Iniciativa tenen molt clar de sumar-s’hi. Bloc i País, el corrent sobiranista de Més-Compromís, no comparteix la il·lusió del projecte polític de Yolanda Díaz al qual qualifica de «l’enèsima llavada de cara personalista de l’esquerra espanyola» i reafirma la seua aposta «clara, nítida i concreta» per una plataforma valencianista de cara a les eleccions de 2023. La facció majoritària de Compromís, en el seu moment, va marcar distàncies amb el projecte de Díaz en exigir que s’hi fixara prèviament un pacte de no competència electoral. Exigia que Compromís, una organització política, fora el referent electoral del país com va ser amb Iñigo Errejón. Tot el contrari del que vol Díaz. I és que els valencianistes han de buscar una fórmula per poder constituir d’una vegada per totes el primer Grup parlamentari valencià. Haurien d’estar ben escarmentats d’aquella coalició Compromís-Podem que, encara que va aconseguir un molt bon resultat electoral, va fracassar en l’objectiu d’aconseguir el grup parlamentari propi. Va poder ser la força hegemònica de l’esquerra del País Valencià amb 9 diputats, però la ruptura va ser inevitable: cinc diputats van passar al grup de Pablo Iglesias i quatre, encapçalats per Joan Baldoví, van anar a parar al grup Mixt. Els de Compromís ho tenien clar des del principi, no van voler fer com les «Marees» de Galícia o els de «En Comú Podem» de Catalunya. Els de Compromís venien d’una base sobiranista i d’obediència valenciana que ja existia molt abans que Podem i calia fer efectiva la seua independència. Una independència que, encara que vagen amb Díaz, cal mantindre perquè, si no la mantenen, els seus diputats quedaran amagats, desapareguts, inexistents, com els diputats valencians del PSPV, PP o Vox.
