Recordeu, amics, no s’ha de discutir mai amb un estúpid. Són extenuants. Com deia Alberto Brandolini, costa molt més refutar una imbecil·litat que dir-la. Alberto Brandolini és un informàtic italià conegut sobretot per la Llei de Brandolini o Principi d’Asimetria de l’Estupidesa. Va formular eixa “llei” en gener de 2013. Es tracta d’un adagi que afirma que la quantitat d’energia necessària per a refutar ximpleries és d’un ordre de magnitud molt superior al de l’energia necessària per a dir-les. Este informàtic afirma que li va arribar la inspiració en llegir un llibre del Nobel d’economia Daniel Kahneman intitulat Pensar ràpid, pensar lent.
Un servidor, al llarg de la seua carrera docent, també s’ha hagut d’enfrontar mantes vegades a l’atreviment dels ignorants i dels temeraris. Recorde un alumne que em solia afirmar, sabut i atrevit, que allò que es parlava a València i a Catalunya eren llengües diferents. Segurament devia haver sentit afirmacions d’eixa mena en casa o entre els familiars i amics. Un dia en què estava molt insistent, vaig apagar el projector, vaig buscar en Internet un vídeo d’actualitats de la televisió local de la Sénia i li vaig fer sentir només l’àudio pels altaveus de l’aula. L’alumne es va quedar ben perplex i jo li vaig preguntar: “Quina llengua és eixa que sents?” Ell em va contestar pàl·lid i indecís: “valencià encatalanat”. Vaig esbossar un mig somrís i vam dedicar la resta de la classe a repassar els conceptes propis de la dialectologia.
Efectivament, costa molt menys dir que la Terra és plana, que l’home no ha trepitjat mai la Lluna o que el català, el valencià i el balear són llengües distintes; que refutar eixes ocurrències amb arguments científicament contrastats, ben teixits i ordenats. De tota manera, si no teniu al vostre abast un ordinador amb els corresponents altaveus ni cap ferramenta digital equivalent, sempre podeu fer com jo, quan em trobe amb algun “filòleg” de pacotilla que m’afirma que allò que es parla al Principat i allò que es parla a València són llengües diferents. Li recite els dos primers versos del més famós poema del nostre Ausiàs March:
Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar.
i li faig saber que debatré eixa apassionant qúestió amb ell, si és capaç d’explicar-me quin tipus d’estructura és i quin ofici gramatical realitza el segment faent camins dubtosos per la mar. La cosa funciona, no solc discutir quasi mai i, quan ho faig, és per pur animus iocandi i ganes de trencar la monotonia de la vida de tots els dies. Res més…
Comptat i debatut, no malgasteu les vostres energies en la vana tasca d’obrir portes que ja són obertes, perquè les nostres forces no són infinites. Com deia en Gori al joveníssim Pla: “Vejam si també caureu en l’error comés pels federals de Sant Feliu de Guíxols i pel Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible”. També heu de tindre ben en compte que, a partir de certa edat, la ignorància ja no és unatara natural de l’espècie, sinó un autèntic modus vivendi particular.
P.S.: El segment faent camins dubtosos per la mar és, segons la gramàtica tradicional, una clàusula o construcció de gerundi que fa l’ofici de complement circumstancial de mode o manera (CCM).
