Ja sé lector, que el títol d’aquest article t’ha posat en guàrdia. Un nou comunisme? ¿Ara, després dels milions d’assassinats per Stalin i Mao, de la KGB, de la Stasi, de les txeques, de Pol Pot i la seua grotesca criminalitat rampant i massiva? Doncs sí i no. No crec que el crim generalitzat estiguera en la ment de Karl Marx i de tots els teòrics, més o menys generosos, més o menys febrils, que van idear una pàtria global per als treballadors, un cel en la terra on els esclaus seculars es redimiren de penes i dolors i prengueren, ells sols, les regnes del seu destí.
El comunisme pràctic, a Europa i al món, va fracassar, això està clar. És un poc el que va dir Svetlana Aleksiévitx en una frase que no em cansaré de repetir: “El comunisme és com la llei seca: és una bona idea, però saps que no funcionarà”.
L’autora de Temps de segona mà. La fi de l’home roig sabia de què parlava. Ella, de pare belarús i mare ucraïnesa, ha conegut des de dins les interioritats de la Unió Soviètica, i ha publicat tot un seguit de llibres explicant això mateix: per què el sistema dels antics sòviets ni funcionava ni podia funcionar. Una bella utopia, si voleu, que va ocasionar un patiment mundial insondable i fosc.
Però em reafirme en la meua: necessitem un nou comunisme. Partisc d’una evidència: des del 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, tot el que s’havia fet a Occident en matèria de benestar social, de concessió de drets a les classes populars, d’assumpció de llibertats públiques ha anat deteriorant-se. I això fins arribar a l’estat actual, en què els més rics del planeta han incrementat el seu colossal benefici i ja es parla obertament de limitar l’estat del benestar per a què puguen seguint ocultant el seu or als paradisos fiscals habituals. Trump, en aquesta cursa enfollida, ha sigut només la cirereta del pastís. Un tonto útil –un imbècil tràgic- al servei dels nous senyors feudals, els tecnoligarques planetaris.
Sense el repte i l’altre plat de la balança que representava l’amenaça comunista a l’altre costat del món, el capitalisme ha arribat còmodament als seus últims objectius militars. Ja no necessita màscares: ni sanitat universal, ni educació pública de qualitat i gratuïta, ni crides al desarmament, ni liberalisme polític ni democràcia burgesa. Desaparegut el monstre comunista oriental –Xina és una altra cosa-, Wall Street no té contrapoder polític i pot imperar a voluntat.
I entengueu-me: soc el primer a qui no agrada pagar impostos. Per què? Perquè ja en pague massa. Els impostos són un invent diabòlicament necessari per a què tot funcione, però el nou ordre mundial els ha convertit en una argolla al coll del que queda de la classe mitjana. Un instrument coercitiu que els rics s’estalvien i ens imposen als que encara no som pobres.
La societat que ve –feudal, tenebrosa, polaritzadora- consistirà en una minoria de privilegiats sans i a estalvi a dalt dels seus ferraris i els seus iots i una massa innombrable de pàries sense dret a res, o a molt poc. I, entremig, l’antiga classe mitjana, jivaritzada i fregida a impostos, sostenint el que queda del bell edifici societari construït amb sang i suor després de la segona guerra mundial.
Preconitzant la necessitat d’un nou comunisme al món, cave la meua pròpia tomba, i ho sé. Però, quina alternativa queda? ¿Esperar la mort amb l’última declaració de renda mentre Elon Musk i la colla d’amorals que ens governen somien, després d’haver acabat de destruir la terra, amb fundar una colònia impossible a Mart o a qualsevol altre cul de l’univers? No, gràcies.
Si no ens espavilem, ja tenen escrit el nostre epitafi. Perquè si no ens liquiden els Estats Units ho farà la Rússia de Putin o de qualsevol altre psicòpata amb armes nuclears.
I si no voleu dir-li comunisme digueu-li X. O la revolta o la mort. És la consigna.
