El multilingüisme és una manera de viure, d’estar al món, de copsar i comunicar el món, i de comunicar-se amb el món. El multilingüisme s’aprén des del bressol, des de ben menuts, immersos en una llar i, sobretot, en una societat multilingüe. Només cal llegir les primeres pàgines de La llengua salvada d’Elias Canetti o Traduir com transhumar, un petit llibre de memòries de Mireille Gansel, per entendre-ho. I aquesta manera de viure, entre llengües distintes, totes parlades i estimades, defineix i dibuixa una actitud davant la vida, i envers les altres llengües i, molt important, envers els seus parlants.
Ser multilingüe en una societat multilingüe és una manera de nàixer i créixer, envoltats de llengües diverses: sovint una llengua materna, que en moltes ocasions no és la llegua oficial del país d’origen, més una llengua oficial, que no sempre és la materna, i en ocasions és una llengua imposada per part d’un estat i un procés unificador, o per un passat colonial, i una llengua vehicular compartida, en gran part, induïts per necessitats culturals, acadèmiques o un altre colonialisme demolidor: el capitalista. És el cas de l’anglés, la llengua que utilitza gran part del planeta en el món del treball, els negocis, i en l’ambient acadèmic universitari.
Però de fa uns anys fins ara, per a entendre què és el multilingüisme i com gestionen les llengües els seus parlants, no cal anar molt lluny, ni tornar als clàssics de sociolingüística que hem llegit, a les explicacions lúcides de Lluís Vicent Aracil, de Jesús Tuson i d’altres lingüistes. Ara, però, ho estem vivint, observant de primera mà, en les nostres aules i escoles, als carrers. I veure-ho de prop et dona una altra perspectiva.
Les escoles, tant de Primària i Secundària, com les aules d’Educació de Persones Adultes i fins i tot la Universitat, estan configurades avui per un alumnat provinent d’orígens ben diversos. La nostra realitat valenciana —aquest bilingüisme que vivim amb fal·làcies i moltes concessions, sempre unilaterals— es troba ara amb una realitat ben distinta, més àmplia, diversa, enriquida, una realitat multilingüe. Així les coses, les aules són espais, des de fa uns anys i, ara més que mai, d’acollida i benvinguda a alumnat que hi acaba d’arribar, o fa poquet que hi ha arribat, i encara està en aquest moment esponja, d’immersió i d’adaptació.
En aquestes aules multilingües els ensenyem valencià, castellà, anglés, francés i tractem que s’hi senten benvinguts. Fa ja cinc cursos, quan vaig començar a ensenyar anglès en una escola d’adults de l’Horta Nord, el meu alumnat eren tots veïns del poble, i així va ser durant els primers anys. Tanmateix, a poc a poc hi han anat arribant alumnes de fora del poble, els primers d’origen llatinoamericà —alguns venien amb coneixements d’anglès, perquè tenien família als Estats Units o per aquest flux d’anada i tornada que es genera a països com Mèxic o Colòmbia i els Estats Units— però la major part de l’alumnat continuava sent valencià.
Enguany, però, la meua aula i les classes d’anglès han fet un gir i entre tots ells, només hi ha una alumna del poble. La resta: tres estudiants pakistanesos, una estudiant brasilera, dues argentines —una d’elles acabada d’arribar, després de tres anys a Itàlia— i una estudiant colombiana. La classe ha agafat un dinamisme i una diversitat diferent d’altres anys. La meua classe d’anglés d’enguany és multilingüe, en ella ressonen valencià, espanyol, brasiler, urdú, italià i, per descomptat, anglés.
Ben mirat, és una realitat que dona joc i energia al grup, però que també cal gestionar, i no sempre resulta fàcil —sobretot en grups de joves de Secundària i Batxillerat on s’arriben a ajuntar més de 10 llengües diferents en una aula—. Al capdavall, en el meu cas, és una assistència voluntària i voluntariosa, car no hi ha exàmens i fem classe al vespre, després d’una jornada de treball.
El fet és que aquesta realitat multilingüe podria jugar a favor nostre, a favor dels catalanoparlants, a favor de la integració de nous parlants als nostres pobles i ciutats, sempre que nosaltres no canviàrem de llengua a tort i a dret i els generàrem un ambient receptiu ple de referents i sonoritats. I ho podria generar també perquè els estudiants que ja venen d’una llar multilingüe —marroquins que parlen àrab i francès, algerians que parlen amazic, àrab i francès, pakistanesos que parlen urdú i anglès, romanesos que parlen romanés i espanyol— no solen presentar ni resistència, ni prejudicis ni manies a l’hora d’adquirir una quarta o cinquena llengua: en aquest cas, el valencià.
He posat l’exemple d’alumnes marroquins, romanesos, algerians, pakistanesos, romanesos, xinesos… Però la realitat és que l’arribada més nombrosa és la de d’alumnat llatinoamericà, i aleshores la radiografia es regira radicalment. La raó: venen de llars i societats monolingües avui, si bé no en un passat, perquè també ells, sobretot els avis i besavis, han parlat altres llengües, llengües que les generacions següents han anat perdent o desertat d’elles, per prohibides, per mal vistes, per vilipendiades, fins al punt de ser odiades, autoodiades, menystingudes, i oblidades.
Són molts els llatinoamericans que han perdut una llengua nativa pel camí. Yásnaya Elena A. Gil —escriptora, lingüista i investigadora mexicana nascuda a Oxaca i especialitzada en diversitat lingüística— ens recorda el fet, “més que eloqüent” que Mèxic, un país on sobreviuen encara 78 llengües originàries, és monolingüe avui en espanyol, després de segles acumulats d’una història en què se’ls imposà la uniformitat. Per això, avui molts mexicans, —però també equatorians, bolivians, xilens, argentins o colombians— ni se’n recorden, ni en són conscients, d’aquella diversitat, existent encara, a pesar de tot. Venen de llars on han sentit només parlar espanyol i, per tant, no entenen, ni volen entendre, per què s’han d’esforçar en aprendre una altra llengua de rebuda: en el nostre cas el català, però podria ser també gallec o eusquera, una llengua que, com ells observen, sovint tampoc no és respectada per les institucions locals i ni tan sols pels seus propis parlants, molts dels quals se n’avergonyeixen i en deserten també, a la primera de canvi.
Aleshores… Per què haurien de fer l’esforç ells, que venen de tan lluny, quan els d’ací se’n foten, i quan en espanyol els entenen a tot arreu? No hi ha motius, no té sentit, ¿per què afegir un treball sobrer a tot el que suposa una arribada i una adaptació?
Heus aquí una qüestió crucial per a sobreviure com a poble. Saber acollir, saber valorar la riquesa que els nouvinguts ens porten i saber seduir qui ve de fora: fer-li sentir la necessitat de parlar una llengua per viure-hi millor. Ara per ara, això no passa, ¿passarà algun dia?
