De resultes de les eleccions municipals de 2019, la correlació de forces a l’Ajuntament de Cullera va ser: PSOE-14 regidors, PP-3, Compromís-2, Ciudadanos-2.
Als pocs dies de constituir-se l’equip de govern, l’alcalde cità el portaveu de Compromís i li va oferir integrar-s’hi.
-I jo què? –li vaig preguntar telefònicament al meu número 1.
-Trobem-nos a Santa Cecília i t’ho explicaré.
En la reunió vam ser el cap de llista-portaveu, una divinitat del Bloc que tenia un odi incommensurable al meu fill i a mi, i jo.
Segons el primer, l’oferta feta per l’alcalde era la següent: jo cobraria les quatre comissions, però en canvi no podria intervenir als plens i votaria sempre el mateix que l’equip de govern.
-A vosaltres això us pareix correcte? –els vaig preguntar.
Em digueren que sí.
-Doncs a mi no m’ho sembla gens.
La discussió no donà per a més. Ara, això sí, com a mostra de magnanimitat, em van permetre assistir a la reunió informativa que els militants del Bloc farien aquella vesprada.
Hi vaig anar i el portaveu es limità a dir que ell entrava a l’equip de govern i que jo em quedava a l’oposició. A la militància del Bloc en general els va parèixer bé.
Abans, en un a part, la número 3 se li havia encarat i li havia dit que no aprovava que ell prenguera aquella decisió sense consultar-ho als militants.
El portaveu li va respondre que les decisions importants no es votaven mai en assemblea, sinó que les prenien unilateralment els qui manaven.
Així quedà la cosa.
En els primers plens i en les primeres comissions em vaig adonar que l’alcalde s’estranyava que jo no me n’haguera anat al grup dels no adscrits. Perquè una cosa era evident: Compromís, com a formació, estava esquerdada, trencada.
Recorde un dels primers plens. El portaveu d’un dels dos grups de dreta va estar més de mitja hora queixant-se perquè l’entrada a la piscina, que tenia també sala de musculació i de càrdio i uns altres serveis, valia dos euros. Deia que allò era una estafa, que aquella tarifa era un preu prohibitiu per a la ciutadania.
Quan em tocà el torn d’intervencions em vaig endur una altra sorpresa. Vaig pregar que, quan fora possible, s’instal·laren vàters públics al poble, encara que per fer-los servir s’haguera de pagar un preu simbòlic.
L’alcalde s’hi va negar i tractà el meu prec gairebé d’extravagant. Segons ell, si una persona era al carrer i tenia una necessitat fisiològica, se n’entrava al primer bar que trobava i s’alleujava. Oh i tant, el que m’agradaria saber era si els propietaris dels bars estaven d’acord amb aquella solució.
Em vaig adonar també que la primera autoritat es posava molt nerviosa quan jo parlava. Llavors, quan em responia, feia una exposició llarguíssima i moltes vegades agressiva. Si jo intentava replicar-li, m’ho impedia i em deia que passara a la pregunta o al prec següent.
Prompte vaig agafar la tàctica de començar les intervencions lloant la tasca d’algun regidor. El de Música, el de Serveis Exteriors, la de Festes. Açò els agradava i el batlle ja no em rebia amb les urpes per endavant.
Un altre vici que tenia l’equip de govern era que no admetien els errors tot i que tu en presentares les evidències. Ara bé, en pocs dies adverties que els havien esmenat.
Els 15 regidors de l’equip de govern tenien una característica comuna, semblaven germans: tots feien la mateixa cara de sinceritat tant si et responien una veritat com una mentida. Podria aportar-hi molts exemples, però ho deixaré en un. Vaig preguntar quin percentatge de llibres en valencià es compraven a la Biblioteca. La resposta va ser que el 50%. La realitat era que, si s’arribava a un 10%, podíem estar contents.
