Dinar de finals d’estiu amb un bon amic en un restaurant de cuina empordanesa de Barcelona, dels de tota la vida. Aparentment, res no ha canviat des de la darrera vegada que vam ser-hi fa uns pocs mesos. La sensació compartida d’inalterabilitat és, però, pura il·lusió. Ho constatem tan bon punt comencen a presentar-nos els plats com si ens haguérem entaulat en una taverna basca de Donostia. La botifarra de Vallfogona apareix partida per la meitat sobre una llesca de pa i travessada per un furgadents com si una peça de col·lecció d’un entomòleg. El bacallà gratinat navega literalment sobre una velouté de marisc. Tot és bo com sempre però… Davant la nostra sorpresa el cap de sala s’excusa en les exigències de la temporada: “el turisme, ja se sap, què hi farem…”.
És clar que tot ha canviat en unes poques setmanes mentre nosaltres resistíem l’embat d’uns dels estius més bestials que mai no hem conegut tancats a pany i clau sota el salvífic aparell d’aire condicionat. També la presentació dels plats d’aquest restaurant que en un tres i no res s’ompli de joves parelles d’asiàtics i estrangers.
“El nostre món desapareix”, em comenta J. arquejant les celles i arrufant el nas en un gest que em recorda inequívocament al falcó de Sueca. Mentre mengem, bevem, divaguem sense massa ganes sobre els escenaris de la política catalana, allà fora, el món va mudant la pell com una serp. A cada segon que passa ens endinsem una miqueta més en les penombres d’un present que no podíem ni imaginar fa trenta anys quan totes les previsions més pessimistes de sociòlegs, climatòlegs, politòlegs, economistes o historiadors les titllàvem d’apocalíptiques, d’innecessàries, del tot improbables fins que un dia van caure les Torres Bessones i vam entrar en una nova era que venia de la mà d’una revolució tecnològica brutal.
El dia que ens hem trobat Ceuta estan vivint el moment àlgid d’una crisi que ha remogut el nacional feixisme espanyol. Enmig de la gestió confusa, erràtica del govern s’entreveuen, també, les fosques maniobres d’un deep state al servei de l’extrema dreta que no ha deixat d’erosionar el Govern de Sánchez des del minut zero, des que va decidir governar amb l’esquerra dels socialistes i l’ajut dels nacionalismes perifèrics. Els cadells de Feijóo i Abascal talment com uns escamots qualssevol de Sturmabteilung no han deixat d’acusar-lo de traïdor, d’insultar-lo alhora que bramaven i bramen amb tot l’odi contra els migrants, contra tot el que representa per ells l’anti-Espanya.
Centenars de milers d’espanyols molts d’ells amb treballs poc qualificats i escassa preparació cultural s’apunten al bram sense pensar, sense fer un esforç per analitzar fredament la realitat. És que potser si haguera sigut ministre de Defensa el maltrabaja d’Abascal hauria ordenat a l’exèrcit disparar contra milers de civils marroquins? I amb Feijóo de president, haurien trencat les relacions amb el règim criminal de Rabat i obert un front diplomàtic de conseqüències imprevisibles? Podem tornar a una societat sense drets civils? No, és clar que no. Si fa no fa, més enllà de les proclames furibundes com les de l’anormal, José Maria Figaredo Álvarez-Sala, aquests salvapàtries haurien fet el mateix que Sánchez o, si de cas, haurien incentivat un conflicte interior, per exemple, contra Catalunya, per a tenir entretinguda la clientela. En el futur, abans de disparar contra els marroquins o de jugar-se els quartos amb els interessos econòmics de les elits d’ací amb les de la monarquia alauita, miraran, per exemple, de perseguir el català allà on puguen, a veure si amb sort es desperta l’enemic interior i posen als de “yo soy ñol, ñol…” davant d’un altre objectiu molt més factible i a l’abast. Prohibiran els matrimonis entre persones del mateix sexe? Rebaixaran el sou mínim? No és probable.
I això no obstant, no pararan fins que caiga el govern o fins que pel mitjà que siga guanyen les eleccions. Aznar, un dels còmplices del desastre mundial des que es va convertir en un lacai de Bush, els il·lumina amb aquells aires de petit dictador drogat.
Avisats estàvem. El 2011 un assaig molt elogiat per Zigmunt Bauman del psicòleg social Harald Welzer, Guerres climàtiques, advertia que el desastre ecològic al qual estem abocats dispararia les possibilitats d’una humanitat massacrant-se ací i allà en una lluita ferotge pels recursos com de fet ja estava passant, com ja havia passat tantíssimes altres vegades al llarg de la història. I, certament, des d’aleshores, han passat coses molt greus. El món se’n va a la merda, xapoteja en un bassal immens de merda i de sang…
A l’historiador Julián Casanova, un dels que millor coneix la Guerra Civil i la repressió franquista, li preocupa molt tot el que està passant. La revolució digital ha comportat, diu, una acceleració de la història com la que va tenir lloc als anys trenta i que va acabar amb les democràcies duent el món a la catàstrofe. El que ha passat a Gaza, adverteix, ha suposat, per exemple, el renaixement de la neteja ètnica. I, encara, hi ha milers de persones a les quals no els preocupa perdre uns drets que han costat tant guanyar i dels quals gaudeixen. La veritat és que no n’hi ha cap persona mínimament assabentada de la política local amb qui he parlat darrerament que no presagie una victòria rotunda de l’extrema dreta al País Valencià i a Espanya.
Ens arriben les postres. Irreconeixible el xiuxiu de la Trempada de l’Escala a la brasa més similar a un temaki batejat de gelat que a cap altra cosa. El pastís de formatge de la casa continua inalterable en la forma i en el gust. Seria inútil fer-lo competir amb la varietat de pastissos de formatge que l’hostaleria ha fet circular universalment per a satisfer les manades de turistes que es mouen pel món.
Mentre gaudim del dolç convenim que tampoc cal inquietar-se més del que toca. El meu amic pensa que tot això de l’extrema dreta sembla que va de baixada. No estic en desacord del tot. Però pense que potser són també les ganes. Les d’ell i les meues. El món just a finals d’aquest estiu comença a resultar-nos del tot incomprensible, dramàticament incomprensible.
