La gestió del conseller Rovira és la pitjor que mai s’ha conegut des dels temps del forense Font de Mora, aquell gran defensor de la introducció de l’estudi del xinès mandarí en les escoles en detriment, com no podia ser d’una altra manera venint de tan insigne representant de la dreta indígena, del valencià.
Fet i fet, el de Sant Vicent del Raspeig l’ha superat amb escreix en estupidesa. Abans de la DANA ja va donar mostres reeixides de la seua fatxenderia, impròpia d’un càrrec públic. Durant i després de la catàstrofe, Rovira es va superar.
La inacció de la Conselleria pel que fa a la ‘reconstrucció’ de les escoles i instituts sinistrats pel fang és de vergonya. Fa res, l’STEPV denunciava que el condicionament dels 26 centres educatius de les 14 poblacions afectades per la DANA anava molt lent. Fins i tot, el representant sindical Francesc Cerdà, assegurava que molts d’aquests centres encara no hi comptaven amb l’informe tècnic de la Direcció General d’Infraestructures que n’hauria de garantir un correcte funcionament. La comunitat educativa, reblava Cerdà, se sent abandonada.
A Rovira, en perfecta consonància amb aquests nous temps de l’autoritarisme groller i illetrat, per una orella li entra i per l’altra li ix.
A les escoles no arriben ni els diners ni els tècnics ni el suport moral de la Generalitat. Només arriben els materials «educatius» del secessionisme lingüístic, la cortina de fum de la castellanització fanàtica del país ventada per una minoria octogenària i ultracatòlica.
El cas és que aquests dies, alguns centres, han rebut materials didàctics per al primer cicle d’infantil escrits en valencià xim pam pum -el de la Real Acadèmia Valenciana de Cultura (RACV)- amb «faltes» fins i tot en les normes xim pam pum… Mege, rellonge, chiqueta…
Els directors ja s’han llevat de damunt els catecismes i la Conselleria de Rovira ja s’ha excusat també dient que és un error atès que el material que han rebut en realitat havia d’estar íntegrament en castellà.
El fet no deixaria de ser una anècdota si no fora perquè es produeix en un context sociopolític tan trist i, també, perquè se’ns desvetlla com un símptoma més d’un anorreament programat del valencià en l’àmbit públic.
A Rovira se li’n fot el valencià. Ell, va assegurar en una entrevista, no en sap de qüestions filològiques perquè és d’Alacant com si la seua condició de valencià del sud l’incapacités per a les llengües. En realitat, el que volia dir tot insultant els milers de valencians del sud que parlen, treballen, estudien, viuen en valencià, és que ell és un castellà militant.
L’objectiu sempre ha estat liquidar de la vida pública el valencià. En primer lloc, perquè en temps de la Transició els sectors més reaccionaris percebien la llengua com la corretja de transmissió de totes les amenaces contra l’Espanya franquista. El valencià, llengua del separatisme, dels partidaris de l’escola pública, dels rojos… Amb el temps, aquests temors s’han anat esvaint i ha quedat, sobretot, un odi africà i biliós que intenten disfressar de llibertat i no sé quantes falòrnies. La Llei Rovira -votem en nom de la llibertat si volem o no el valencià a l’escola- és un parany de dimensions colossals que em tem que per més mobilitzacions que es facen atraparà «democràticament» milers de famílies.
La televisió valenciana -que ha viscut els darrers mesos el seu moment d’esplendor i redempció després dels anys de Canal 9- també s’ha apuntat a la croada. El nou president de la radiotelevisió valenciana, l’ultraconservador i valenciano-vacil·lant Vicente Ordaz, partidari també de les normes de la RACV, ja ha anunciat que vol incrementar el castellà fins i tot en els informatius. Ordaz ens distraurà amb la seua operació de liquidació lingüística mentre que el director general, el zaplanista Francisco Aura, home de negocis a les costelles de Maria Consuelo Reyna, es dedicarà a la compravenda. Si voleu saber-ne més, llegiu Francesc Arabí.
A la caverna li ponen totes. Fins i tot, la Universitat Politècnica de València (PUV) ha obert les portes a la RACV perquè donen lliçons en la seua Universitat Sénior. No ens hauria d’estranyar atès que el seu rector, Pepe Capilla, va ser un alt càrrec de Paco Camps, i que alguns venerables «hacadèmics» són exprofessors d’aquella casa. Segur que a Capilla això del valencià li la deu bufar prou. Ara és a temps, si vol, de rebatejar la universitat amb el nom d’Universitat Pollitècnica de Valensia (PUV) i de traduir al xim pam pum la seua pàgina «uep».
No sabem quant de temps durarà aquesta passa ni si col·lectivament els valencianoparlants seran capaços de revertir-ne els efectes. No ho sabem i no es tracta ara i adés d’exhibir un triomfalisme autoenganyós en nom de cap sacrosanta fidelitat. Sabem que el procés de substitució lingüística avança indeturable i més encara ara que hi compta amb el suport de la política. També sabem que fins ara tots els intents d’anorreament no han estat suficients i que el valencià es muscula en l’àmbit d’una cultura que aspira a la normalitat. No és poca cosa davant les inèrcies socials davant les llengües fortes i les variables de caràcter demogràfic. A l’última, depèn dels valencianoparlants i no de Rovira, Ordaz, Manglano o qui s’haja proposat de soterrar el valencià en el cementiri de la història.
