Com vivim a l’època en què tot es grava i tot queda convenientment enregistrat i sempre algú troba la manera de fer-ho públic, havia de passar: aquest diari ha accedit a l’àudio d’una reunió secreta de Mazón i els seus assessors que alçarà polseguera.
Sembla que la trobada va tindre lloc, en un espai indeterminat, a finals d’agost. Quan tots es refugiaven de les calorades estiuenques, el Molt Honorable President de la Generalitat preparava acuradament la rentrée política. Com no és tonto, sabia que la proximitat del 9 d’Octubre amb el primer aniversari de la barrancada del 29 del mateix mes podia ser letal per als seus interessos. Calia, doncs, posar en marxa la convenient campanya de distracció.
–Os lo digo claro: no podemos llegar a octubre como si nada. Esto puede ser el final si no aguzamos el ingenio.
La veu de Mazón sonava greu, però sempre melòdica. No debades havia sigut un cantant amb ganes. En el fons, seguia cantant…
Dels dos assessors que hi ha amb ell, un pareix molt jovenet però l’altre ja té triennis a l’esquena. Només sentir el seu cap, es posen a parlotejar amb idees inconnexes, fins que Carlos s’impacienta.
-¡La lengua, idiotas! ¿No es lo único que ha funcionado en los últimos sesenta años? Hay que desempolvar el fantasma del catalanismo. Eso entretiene mucho al personal y de eso se trata: que dejen de pensar en el Ventorro de los cojones.
Un dels assessors, el més jove, introdueix llavors una tímida obvietat:
–Pero jefe, lo del valenciano y el catalán ya está muy visto. El espantajo del catalanismo solo moviliza a una minoría de fanáticos. La gente de mi edad…
Mazón deixa caure abruptament les mans sobre la taula, amb un soroll inequívoc.
-¡Todos los valencianos sois una mierda!
Després d’aquesta frase brutal es produeix una silenci una mica incòmode. Però Mazón no ha acabat el –diguem-ne- raonament.
-Los alicantinos, en cambio, tenemos las cosas muy claras. ¿O ya no os acordáis de mi buen amigo Zaplana pactando la AVL con Pujol? Hay que tenerlos bien puestos. Y si él oficializó el catalán en Valencia pues yo lo desoficializo, con dos cojones. A los dos, en el fondo, nos importa una mierda vuestra lengua, así que andando que es gerundio.
El segon assessor, el més experimentat, assenteix de seguida, i dedica al seu cap alguns comentaris afalagadors que no reproduirem perquè ens fa vergonya aliena.
Mazón, de nou:
-A ver, Ángel, hay que acelerar la Ley de señas de identidad. Llama a Rovira y que pida que en las PAU el valenciano no sea obligatorio y que hay que sacar a los autores que no sean valencianos de los libros de texto de los institutos. Y llamad a Juanito Valderrama, el conseller de emergencias, para consultarle la operación.
De nou se sent la veu de l’assessor més jove, una mica acovardida.
-Pero jefe, Valderrama no sabe nada de lenguas. A duras penas sabe hablar en castellano…
Mazón de nou s’impacienta. Ara la seua veu sona orgullosa i cansada, una mica brutal.
-Claro, pero Rovira igual o peor, y ahí lo tienes de conseller de Educación.
-Y Cultura –afegeix l’assessor sènior, amb un matís jocós.
Ara riuen tots.
-Venga, empezad a prepararme el discurso del 9 de octubre. Hay que devolver el catalanismo a la palestra y esconder todo lo de la Dana.
La reunió encara va durar uns minuts més. Els participants es van perdre en una mica de xarra intranscendent. Després vindria octubre i el pla es posaria en marxa. I, tal com es va idear, s’ha esvaït. De moment.
