Em vaig prometre que no escriuria ni una sola línia sobre Enric Marco, el fals deportat al camp de Flossenbürg, fins que no fera molts anys de la seua mort suposant que se n’anara ell abans que jo a l’altre món. Ha arribat, però, el moment.
El cas és que la seua mentida sobre el seu calvari en mans dels nazis em va fer tant de mal que vaig voler soterrar-lo en l’oblit. L’havia conegut a finals dels 90 després de la publicació d’una entrevista en El Temps a un dels cenetistes condemnats pel Cas Scala, Xavier Cañadas, en què l’acusava de ser un col·laborador del ministre Martín Villa quan era secretari general de la CNT. A la pràctica, i atès que Cañadas negava tenir res a veure amb l’incendi amb còctels Molotov de la sala de festes de Barcelona en què van morir tres persones, era com dir que Marco havia estat còmplice de la suposada conspiració ordida des de les clavegueres de l’Estat per a destruir el seu propi sindicat.
Marco es va presentar enfurismat a la redacció del setmanari, al carrer Casanova, i vam acabar pactant una entrevista en què per a defensar-se de tan greu acusació em va relatar tota la seua presumpta peripècia vital com a superheroi de la lluita antifeixista i, també, com a víctima del nazisme.
Anys després me’l vaig trobar a la seu que Amical de Mathausen tenia, si no recorde malament, al carrer Aragó. S’havia convertit -o n’estava a punt- en el màxim representant de l’entitat que defensava la memòria dels deportats espanyols.
Jo mateix li vaig organitzar dues conferències, una en Algemesí (amb exposició sobre la deportació inclosa) i una altra al meu antic institut de batxillerat Josep Maria Parra d’Alzira. Les conferències van ser un èxit. Marco xerrava pels colzes, entonava com un gran actor dramàtic, somicava, xisclava, feia silencis eterns… Recorde que sopant a un restaurant del meu poble amb alguns regidors de l’ajuntament li vaig preguntar si la vida pagava la pena. Marco, solemne, em va respondre que sí, i que si poguera tornar a nàixer ho faria repetint i tot el seu pas pels camps nazis. Brutal. Superb.
Conforme el Marco actor es feia més i més famós el seu histrionisme creixia fins al punt que un no podia sinó dubtar, amb totes les reticències del món, del seu relat que, a l’última, va acabar convertint-se en una mena de remake en clau antològica de les millors pel·lícules sobre camps d’extermini.
Poc abans de ser descobert per l’historiador Benito Bermejo, Marco, va passar per València on jo feia ja alguns anys que m’havia instal·lat de nou. Tenia pensat entregar-li per sorpresa un poema inèdit que li havia dedicat, però no hi va haver manera que m’atenguera. No vaig tardar a deduir que en aquell moment, Bermejo, ja devia haver-li cantat la cartilla i que potser es pensava que també jo estava al cas i volia mamprendre’l. Per sort, vaig arribar a temps d’esborrar la dedicatòria d’aquell poema que forma part del llibre Ciutat, dies insòlits i que evoca el sofriment dels presoners de Dachau.
Temps després durant la presentació del meu llibre No mos fareu catalans a l’antiga llibreria Ona, quan ja era un empestat, es va asseure a primera fila i em va demanar que li dedicara un llibre.
Durant anys he explicat aquesta història a la universitat vinculant-la a l’enorme responsabilitat del periodista i, en concret, a les tècniques i problemes que planteja el gènere de l’entrevista de caràcter o de profunditat. Una sessió amb una clara voluntat profilàctica dedicada a unes generacions notablement deformades per la desinformació que els arriba de les xarxes, amb una memòria de peix i ben poc interès per la història. També els he fet llegir el llibre de Javier Cercas, El impostor. Un llibre, val a dir, basat en una exhaustiva investigació del personatge, molt ben escrit, i que em va ajudar molt a entendre alguns aspectes foscos de la vida de Marco.
Fa uns dies vaig anar amb el meu fill a veure la pel·lícula d’Aitor Aguerri i Jon Garaño dedicada al personatge i que ha interpretat l’actor Eduard Fernández. Vaig eixir de la sala amb mal gust de boca com si haguera acabat de patir l’agressió d’un tenebrós espectre. En algun moment el meu fill em va preguntar desconcertat el perquè de tota aquella mentida. Li vaig contestar que, probablement, per pura vanitat i per salvar la pell. Potser estava boig. Ves a saber.
Aquests dies el record de Marco m’ha portat al cap Mazón. Un va mentir sobre la memòria de milions de persones. No em va treure un duro. Va tapar amb més mentides una vida inventada i va nodrir la seua fam de protagonisme fins a rebentar. L’altre ha mentit i continua fent-ho sobre la memòria de més de dues-centes persones per evitar retre comptes de la seua responsabilitat en la nefasta gestió que s’ha fet de la crisi de la DANA i per mantenir-se en el poder. Un actuava inspirat pels grans clàssics del drama. En els seus monòlegs bategava l’ànima de la literatura. Marco era un mentider llegit. L’altre entona i parla com Cantinflas. Aprenent d’actor de casalet de Falla el seu únic mèrit és tenir una cara de ciment armat. Tots dos, en el seu paper de farsants, em provoquen un fàstic infinit.
Com va escriure Joan Fuster, amb un bon mentider sempre ens podem entendre -o malentendre-. Penseu en Marco i en les emocions profundes que va provocar. Però el mal mentider, argumenta el de Sueca, ens deixa en una situació «inquietant». «Sabem», escriu, «que està mentint-nos, i no podem “creure’l”: li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix -si s’estableix- sobre bases fictícies per ambdues parts».
La pregunta que cal fer-se -la mateixa que segurament es va fer un milió de vegades Bermejo sobre Marco- és si la majoria veuen clarament que Mazón menteix. Arribats ací només puc pensar que de no ser així els valencians tenim un problema molt gran, un drama civil en marxa que va en paral·lel al de la catàstrofe més gran que hem viscut en dècades. Tant de bo els crèduls estiguen en minoria.
