No sempre els canvis són a millor i no sempre estar envoltada de gent és estar acompanyada. De fet, cada vegada més compartim espai, però estem en plans diferents. Casa és l’exemple perfecte. Jo mateixa, fins fa no res, vaig arribar a pensar si la meua família no m’estava fent el buit. Finalment vaig descobrir que el motiu del meu aïllament familiar tenia un culpable determinat. Determinat i minúscul. Bé, de vegades igual no tan minúscul, però sí determinat: els auriculars. Hem normalitzat transitar pel dia a dia immersors en un món paral·lel dissenyat al nostre gust en exclusivitat. Un món on la tria va des de música, pòdcast o fins i tot sèries que s’ingereixen sense descans, capítol rere capítol, sense temps ni tan sols per a digerir el seu contingut amb tranquil·litat. La gent amb qui et creues ja no diu “Bon dia”, però parla soles pel carrer. I això ja és normal. Alguns fins i tot ho fan a crit pelat com si t’ignoraren però al mateix temps tingueren la necessitat de fer-te partícip de les seues converses. A casa al contrari, el silenci és absolut però l’aïllament personal exactament el mateix. Els maleïts auriculars ja s’encarreguen que les teues paraules no tinguen cabuda i que reclamar un mínim d’atenció haja de ser a colp de crit, com si en lloc de mare ara t’hagueres reconvertit en capitana general amb condecoracions vàries.
“A taulaaaaa” és el meu crit de guerra per fer eixir el personal d’eixe món interior de cadascú que fa que ja només això, seure al voltant de la taula, siga de les poques coses que continuem compartint amb els nostres a casa. Poca cosa més.
La televisió que anys enrere era nexe d’unió, punt de trobada per a les famílies, ha passat a ser un objecte merament decoratiu i ha vist reduïda la seua activitat a nivells pròxims a les bicis estàtiques que acumulem als nostres domicilis. La tele, aquell aparell que en la nostra infantesa despertava frustracions, ens educava en la paciència en haver d’esperar una setmana sencera per veure el següent capítol de la nostra sèrie de capçalera, o que ens feia viure com a pròpia l’alegria o l’enuig d’aquells concursants que tornaven a casa amb un apartament en Torrevella o amb un trist premi de consolació. Aquella tele que ens portava a calcular en família el preu d’aquell aparador final de programes d’entreteniment com “El precio justo”, o que ens convidava a compartir en grup les deliberacions per tal de descobrir motivació i responsable de la mort de l’assassinat de torn convertint-nos de colp en un apèndix de Colombo o de la Sra. Fletcher. Fins i tot aquella tele que feia que també nosaltres i la nostra família, encara que mentalment, embarcàrem cada setmana en aquell vaixell de l’amor que ens feia imaginar unes vacances que estaven més pròximes a la ciència-ficció que a la realitat. Ara tot és possible, i fins i tot els estranys som els que encara no comptem amb un creuer al nostre currículum vacacional. Ara, fer realitat aquells somnis és possible, però no recuperar aquella proximitat, aquella posada en comú conjunta que sense adonar-nos-en feia família. Ara els dispositius mòbils fan que la televisió no siga necessària i que l’hedonisme generalitzat ens prive de compartir amb la resta moments que semblen formar part de la prehistòria. Fins i tot aquelles baralles per aconseguir espai al sofà, i per aconseguir millorar posicions segons la veterania, han quedat en un no-res perquè cadascú busca refugi en els seus dormitoris i ja els va bé. Mai estar acompanyat va ser tan solitari ni aïllar-se de la resta tan preat.
