Dissabte vaig estar a Mestalla per al partit contra el Reial Madrid. Per a ser honest és un dels partits que em donen més peresa, per diversos motius. Un d’ells és la proliferació d’espectadors i espectadores madridistes, siga en la seua versió de valencians desarrelats, turistes estupiditzats o persones migrades confoses. Un altre motiu és que en aquests temps resulta difícil que el nostre equip oferisca una imatge vertaderament competitiva. Un altre, el risc sempre present que la maquinària mediàtica madrilenya i madridista ens sotmeta al seu relat centralista i despietat. A canvi, tot s’ha de dir, em reconforta comprovar el profund antimadridisme de la grada valencianista i per això és un d’eixos dies que torne a casa amb la veu una mica afectada però amb la satisfacció d’haver-me fos per una vegada de manera harmònica amb el sentiment de la multitud. Això no sempre passa. Tampoc a Mestalla. De dissabte passat em quede amb l’ovació que va rebre el nostre capità després d’haver mostrat orgull, coratge i dignitat, si se’m permet l’èpica, i haver estat expulsat per l’àrbitre, que va ser, com a cada partit amb el Madrid, jutge de part, entre la parcialitat de fàbrica i la por induïda.
Diumenge vaig estar entretenint-me llegint a xarxes socials comentaris i reaccions i em va tornar a sobtar un poc l’agressivitat verbal dels madridistes i també la seua arrogància. La xarxa social abans coneguda com a Twitter et permet conéixer la localització dels comptes i em resultava molt cridaner que alguns dels més furibunds eren comptes d’Amèrica Llatina. Sense dubte que Simón Bolívar, el general San Martín o el retor Hidalgo somniaren meréixer una altra cosa. En el fons no és sorprenent, perquè també a casa nostra tenim persones valencianes, fins i tot valencianoparlants, que no dubten a definir-se com a madridistes i a vantar-se dels triomfs del seu club il·lusori. Tenen en comú madridistes llatinoamericans i valencians que rebrien el mateix menyspreu pels genuïns madridistes freqüentadors del Bernabeu, habitants del rovellet de l’ou de l’Espanya eterna.
Però el fet que no em resulte sorprenent no vol dir que no em resulte una mica molest i desencoratjador. El Real Madrid representa per a mi tot el que està malament amb l’estat espanyol, la seua societat oligàrquica en la qual els qui estan al cim es troben per damunt de la llei i tenen unes altres lleis de fet a la seua mesura, el centralisme arrogant i menyspreador de tot el que no siga afí, submís o castellà, el nacionalisme espanyol postfranquista més retrògrad i excloent, el poder que té els mitjans al seu servei perquè li fabriquen un relat heroïficador i maniqueu, la identificació entre Espanya i Madrid, la concepció jeràrquica de l’estat, la diferenciació vertical entre Madrid i les “províncies”… Amb tot això, que un senyor de “províncies”, un valencià o un llatinoamericà, siga del Madrid produeix no només una enorme vergonya aliena, sinó també una desencoratjadora pèrdua de fe en la condició humana o, potser, en la condició humana dels individus travessats per la cultura hispànica i la seua càrrega secular d’ideologia nobiliària i senyorial.
El fenomen, ja ho dic, no és inexplicable. Al cap i a la fi no deixa de ser una altra manifestació del subaltern que s’identifica amb els significants de l’amo i des d’eixa posició alienada es considera partícip dels triomfs del poder, moltes vegades contra els col·lectius dels quals forma part ell mateix. I el futbol, eixe espai eminentment simbòlic, eixe joc d’identificacions, ho permet de manera molt gratificant. Evidentment els madridistes d’arreu del món se senten poderosos i exitosos només pel fet d’haver decidit ser madridistes. És còmode. I fàcil.
I partir d’ahí és una essència, una identificació total. I ser madridista és, com veiem arbitratge rere arbitratge, identificar-se amb una oligarquia, amb una aristocràcia, meréixer un tractament diferent no pel que es fa, sinó pel que s’és. És més, com va tornar a quedar clar a l’entrada als vestidors de Mestalla després de la primera part, el que se’ls permet fer qualsevol cosa. I clar, els insults cap als valencianistes, i en realitat cap a qualsevol altre equip, es fan des de la infinita superioritat aristocràtica, des del tractament desdenyós al servei dels senyors de veres. Pots estar a Tegucigalpa, a Veracruz, a Granada, a València, o a Sollana i sentir-te solidari dels habitants del barri de Salamanca, un madrileny més, i llenya als provincians i a les criades replicadores. Els madridistes de fora de Madrid no són en essència massa diferents de la carnissera eixa del Mercat del Cabanyal que s’ha fet famosa per victorejar desfermadament ni més ni menys que Isabel Díaz Ayuso. Eixa identificació alienada et posa en el lloc de qui insulta cap avall i governa corruptament reforçant i confirmant privilegis. I supose que farà més agradós patir els efectes, com un madridista valencià viatjant en rodalia.
Moltes vegades he escrit més o menys que l’Espanya actual és el resultat de l’encreuament de la ideologia nobiliària i oligàrquica, el franquisme i el capitalisme avançat. I el madridista alienat em sembla un exemple perfecte de les subjectivitats que produeix. Quan els valencianistes insulten –o pensen que insulten– els afeccionats del Vila-real anomenant-los aldeans, s’estan comportant ells mateixos com a madridistes. També valencians que anomenen provincianes altres ciutats, i se senten superiors per això, oblidant que ells mateixos són provincians per als madrilenys, per exemple. En general, qualsevol persona que busca desesperadament identificadors per sentir-se superior a algun altre, especialment a algun altre que se li sembla, es comporta com un madridista perifèric. A mi em sembla estructural.
Per això em pregunte de vegades si els madridistes alienats que odien i menyspreen el que els sembla són un producte específic dels nostres processos socials, d’Espanya i d’Amèrica Llatina, o passa també en altres llocs del món. Supose que sí, amb matisos i diferències culturals, però, en qualsevol cas, dubte que siguen tan fastigosos.
