Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Poques vegades hi ha hagut un país tan entestat a viure dignament com el nostre. De dalt a baix, de l’est a l’oest, o saltant parets i barrancs que diu la cançó popular. Desitjant una vegada i una altra tenir unes condicions acceptables per desenrotllar amb una certa normalitat la vida que mereix.
El nostre país, divers i desballestat, ofegat i oprimit des de fa anys, però tanmateix resistent, torna una vegada i una altra a reprendre la lluita. A reiniciar-la.
Des d’aquesta columna tractarem d’observar el nostre entorn. I ho farem partint sobre la base d’unes mirades particulars. Açò és clarament una declaració de posicions.
Una forma de mirar serà des del colonialisme. Sí, certament el terme, la idea que subjau en la paraula, pot semblar una mica fora de context o excessiva. No ho és. I ho explicarem. Si fem cas dels clàssics del tema com Frantz Fanon, Edward W. Said o el més recent Ngugi wa Thiong’o, ens trobem en alguns aspectes en una situació similar als pobles colonitzats. Certament que es parteix amb clars avantatges respecte a africans o asiàtics. Però mirat amb lupa no es pot negar que hi ha condicions que permeten afirmar-ho.
Per una altra banda, la nostra mirada es farà des de la premissa que, al darrere d’aquesta situació, sempre hi apareix el poder. El poder en totes les seues maneres i accepcions.
De tots colors.
I, de fet, però, si mirem bé, també la primera aproximació és, en definitiva, una qüestió de poder.
I apuntades aquestes premisses enfocarem una mica més la mirada. Sobre què es pot parlar amb eixes condicions? Doncs, sobre els àngels i els dimonis, del cel i de la terra. És a dir, de tot. Perquè la nostra vida, la particular com la social, ve configurada per les condicions que el poder designa. Unes vegades ho fa obertament. Unes altres de manera subtil. Però siga com siga acaba ocupant cada espai del discurs social, cultural i econòmic.
Així doncs, parlarem de la literatura popular tant com de les condicions del mercat laboral. No som especialistes. Però ningú ens pot negar el dret a expressar allò que creiem. I donar una ullada des de la posició de qui sempre ha estat preocupat per la vida dels nostres territoris. No serà ni millor ni pitjor que una altra, però pot servir com aportació fructífera i de debat que ajude a situar la lluita que portem. I fer-ho des de la base de l’anàlisi sociològica.
Òbviament, no es pot tenir tota la raó. Només, com s’ha apuntat, fer una mirada des d’un racó concret.
El títol de l’article diu prou a les clares el desig i la situació. Des de fa més de tres-cents anys mantenim una lluita per viure com a poble. No hem mort ni ens han matat. I per això reiniciem sempre, una vegada més, la lluita per la supervivència.
No ha estat mai fàcil. Ni tampoc ara. I, tanmateix, mirant amb ulls crítics, també és cert que hem passat per moments pitjors.
L’aparició d’un càncer sempre és a la vora!
Cal edificar el nostre futur sobre el coneixement més ajustat possible de la realitat, entesa aquesta des de l’òptica que siga. Ací hi entra tot: política, art, geografia, numismàtica o llengua… De fet, el que cal és passejar-se pel territori amb ulls oberts.
Els sabuts ja manifesten les seues sàvies opinions on és convenient. Però la ciutadania que constitueix la massa també té dret a dir la seua. I nosaltres, que som veu, hem de formar una part d’eixe joc.
