Queixar-se és fàcil; comprometre’s, no.
Joan Fuster
Qui em coneix un poc sap que no soc gens amant de les xarxes socials, principalment perquè no soc molt de comunicar-me tothora amb tothom. Però, per necessitat, – com aquell que als anys seixanta sí o sí havia de tindre un telèfon a casa – utilitze la bafarada verda amb l’interrogant, que em resulta molt útil diàriament, més que res perquè trobe que fa la funció de la nota penjada a la nevera per dir que no queden ous o que m’han canviat l’hora de clarinet i arribaré més tard a sopar.
Tindre WhatsApp també obri la porta al fet que t’incloguen en grups de conversa diferents i diversos: per afinitats culturals, per relacions parentals, per amistats d’un temps concret, per ser membre de congregacions senderistes o de bandes musicals, etc. La majoria de vegades els missatges que en aquests grups casuals apareixen no tenen una rellevància informativa d’ample espectre, i crec que parle per boca de tots si dic que passem bastant d’obrir-los i sols els mirem de tant en tant. Reconec, en canvi, que quan veig l’acumulació de veus parlants –les disputes o punts de vista dels participants, les opinions tallants d’algú i els símbols i ninotets d’un altre– em sent obligada a parar un poc d’atenció al que hom ha dit. Faig avall, avall i avall amb el dit a la pantalla fins arribar a l’inici de la conversa, més de cent entrades de missatges amunt. Mirant-ho de lluny, no sé si serviria de diàleg d’una novel·la. Entrant en el contingut, em fueteja la mateixa sensació d’estar parant l’orella a la conversa del costat. Una conversa aliena on ningú em parla a mi en concret, però que jo aprofite per tafanejar. I és això mateix: sentir, i més que això, llegir el que pensa la gent que quasi no coneixes de res, la forma d’expressió i les conclusions a les quals arriba. Un tresor que no valorem prou.
Fa una estona he tingut la sort d’assistir per casualitat a una conversa de grup de WhatsApp. Haurà estat per no tindre ocupació una vesprada de diumenge plujosa, que he agafat el mòbil de damunt la tauleta en sentir el dring d’un missatge. Era d’un grup d’aquest que no llegesc mai. No he entès el que deia la conversa, un sense sentit que no fa ganes d’aclarir. Però ves per on, que he vist que el missatge responia a un altre, i aquest a un anterior, el qual feia menció a una conversa que havien tingut membres del grup a les 12.14 del migdia. He buscat l’hora i minut en concret, i he trobat la gènesi del sentit últim. Amb llum clarivident he esbrinat que l’inici de tot era una captura de pantalla (és a dir, una fotografia de la pantalla del televisor d’algú) on s’estava retransmetent una missa catòlica en la primera cadena de la televisió pública espanyola. Les intervencions que han tingut a bé realitzar la major part de membres de grup de WhatsApp (grup que com a col·lectiu no té cap relació directa amb cap religió) compartien la mateixa tesi, i ha sigut aquest fet el que m’ha semblant rellevant: la veu coral del grup es retroalimentava sense descans i se’n pujava al Miquelet dement que la televisió pública, pagada per tots, no hauria de prendre part en fomentar ni econòmicament ni visualment cap religió. El darrer i últim missatge de la tirallonga (el primer que havia llegit jo) concloïa així: Ho deia ja la meua iaia: ja ho posa al credo, que tot ha d’arribar.
El dèjavu m’ha fet vindre un rodament de cap. He pensat que aquesta conversa ja l’havia llegida, o jo ja l’havia viscuda no sé si en aquesta o en una altra vida. Haurà estat en aquesta, ja que no crec massa en reencarnacions. Treure el compte de les vegades que entrem en debats estèrils rodant la mola als mateixos problemes és molt esgotador. A més a més, aquests temes de conversa recurrents els mantenim i els defensem vehementment en rotllanes de gent que coneixem de diferents entorns i per diferents circumstàncies. De fet, tampoc és rar trobar converses amb un alt grau de metafísica entre la clientela i els treballadors del forn on comprem el pa cada dia. En tots els casos que heu imaginat, i sempre per mèrit propi de l’església catòlica, l’opinió és molt semblant: separar els afers de l’estat de la religió, d’una vegada per totes, si no volem continuar sent un país de quarta regional combregant amb rodes de molí d’espart.
Si tornem a la represa temàtica i climàtica, el tema central en el debat era decidir qui era el responsable de la transmissió televisiva de la celebració eucarística en una cadena pagada per tots. No ha estat complicat, directament ha recaigut en el govern de l’estat. I és clar, no calia tant de debat per saber que qui paga, mana, i per tant, es responsabilitza.
Si deixàrem ací la nostra recerca de responsabilitat hauríem caigut en l’error de confondre l’estat del benestar amb el pare estat que ens ho ha de fer tot. Segurament cap de nosaltres voldríem tampoc aquest tipus d’estat comunista alienador de la llibertat individual. Per sort, com a ciutadans d’un estat democràtic hem de saber mantindre l’equilibri entre la nostra responsabilitat, derivada d’una ben entesa llibertat individual, i la responsabilitat d’un govern, triat per la llibertat col·lectiva.
Per tant, som els individus, s’entén que lliurement, els que formem part dels llibres dels cristians batejats a les diferents parròquies. Així hem de mirar-nos el melic i, en primer lloc, ser conseqüents amb nosaltres mateixos. Si som un a un, tots nosaltres, com a contribuents, aquells que marquem o no la casella de l’església, haurem de ser nosaltres qui, en compte de queixar-nos amargament del que fa el govern de l’estat (el govern que siga i de moment l’estat que tenim), dic que som nosaltres els que hem de fer la nostra tria individual i lliure de pertànyer o no a grups, clubs, associacions o esglésies.
He volgut revisar el xat per veure si era cert que cap ni un comentari ha centrat la responsabilitat en l’individu com a ésser lliure i amb dret de consciència i de culte. I sí, realment en cap moment s’ha contemplat la solució d’apostatar. Sense conèixer quasi de res els integrants, us podria dir que per edat i per lloc de naixement, em quedaria curta dient que un 90% dels membres formen part dels llistats catòlics que l’església cristiana presenta anualment per sol·licitar el percentatge que li correspon de subvenció estatal per a associacions sense ànim de lucre, directament relacionat amb la d’afiliats, en aquest cas, de batejats1.
Per tant, si no voleu contribuir-hi més al repartiment d’hòsties consagrades a la televisió pública, no li ploreu al forner, ni al company de treball, ni li ho demaneu al grup del xat. Sou lliures d’apostatar2. No passa res, tot i que la parauleta angoixa, us puc assegurar que la vostra consciència us ho agrairà. És senzill, ràpid i barat, tot i que això últim també depèn de la butxaca de cadascú: podeu triar si feu convit a taula parada o tireu caramels a l’aire.
——————-
1. Això del bateig, és a dir, de la manera d’incloure afiliats al club catòlic quan són acabats de nàixer amb l’excusa de treure’ls de damunt no sé quin pecat d’una poma que algú amb molt d’enginy es va inventar, és una cosa que si ens ho conten no ens ho creiem.
2. Us adjunte la paperassa en pdf a continuació. Signeu i envieu (millor certificat, perquè no es puga perdre pel camí).
