Per què un primer ministre britànic pot caure quan perd la confiança del seu grup parlamentari? Perquè en sistemes parlamentaris com el britànic, el poder polític es juga —encara que no sempre de manera exemplar— en la relació directa entre representants i partit, amb mecanismes de control visibles i immediats.
En canvi, a Espanya el poder real no es decideix després de les eleccions, sinó molt abans. Concretament, en un espai opac i poc discutit: les llistes electorals.
El sistema polític espanyol se sosté sobre tres pilars que, combinats, expliquen molt més del que sovint es diu en els discursos oficials.
El primer és la Constitució, que estableix la circumscripció provincial per al Congrés. No és un detall tècnic: és la peça que fragmenta el vot i condiciona tota la traducció entre vots i poder.
El segon és la LOREG, que imposa les llistes tancades i bloquejades. El ciutadà no tria persones: tria paquets tancats confeccionats pels partits. I el més important: la llei no regula de manera realment democràtica com es fan aquestes llistes. Això queda dins del partit. És a dir, fora del control ciutadà.
I ací és on el sistema mostra la seua veritable naturalesa: el poder no el té qui vota, sinó qui confecciona la llista.
El tercer pilar és la llei d’Hondt, un sistema aparentment proporcional que, en realitat, premia els grans i castiga els petits, especialment en circumscripcions reduïdes. No és casualitat: el sistema està dissenyat perquè la representació no siga estrictament proporcional, sinó políticament funcional.
En aquest marc, a províncies com Castelló —amb quatre escons— el sistema es redueix a una competició limitada entre poques forces, on entrar o no entrar depén de detalls mínims i de la posició dins la llista. No és només quants vots tens: és qui decideix on et col·loquen.
I això ens porta al nucli del problema. El poder real: la llista.
Les direccions dels partits no només seleccionen candidats. Seleccionen supervivents polítics. Decideixen qui té futur i qui desapareix. I sobretot, decideixen qui té possibilitat real de ser diputat abans que cap ciutadà haja votat res.
Això crea un sistema de dependència estructural. El diputat no respon principalment davant dels votants, sinó davant de qui el col·loca en la llista. I això canvia completament la lògica de la representació. La famosa frase d’Alfonso Guerra —“el que es mou no ix a la foto”— no és una anècdota: és la descripció exacta del sistema.
I ací apareix un efecte que sovint s’evita dir amb claredat: la mediocritat, característica del diputat que no és una casualitat, és un incentiu.
Quan el criteri principal per ascendir no és el debat públic, ni la independència, ni la capacitat crítica, sinó la fidelitat a l’aparell del partit, el sistema selecciona un tipus molt concret de perfil polític: obedient, adaptat, poc problemàtic i altament dependent. Per arribar a aquest resultat no cal cap conspiració. N’hi ha prou amb incentius mal dissenyats.
El resultat és una classe política que, en molts casos, no sobresurt per la seua autonomia intel·lectual, sinó per la seua capacitat d’adaptació interna. I això té conseqüències directes: empobriment del debat, reducció del conflicte polític real i substitució del criteri per la disciplina. I en conseqüència no hauria de resultar estrany que aquestes persones siguen més propícies a corrompre’s.
Aquest sistema no només afecta la relació amb els ciutadans. També distorsiona la democràcia interna dels partits, que sovint funciona com una estructura jeràrquica amb molt poc espai per a la dissidència real. La política es converteix així en una cursa controlada des de dalt, on la supervivència depén més de no incomodar que de pensar.
I això explica millor que moltes teories la sensació creixent de distància entre ciutadania i institucions: no és només desafecció, és reconeixement intuïtiu d’un sistema on la capacitat d’elecció real és limitada. I té una conseqüència inevitable: el poder concentrat.
Quan les llistes, la circumscripció i el sistema de repartiment d’escons es combinen, el resultat és clar: el poder es concentra en les direccions dels partits.
La representació es desplaça del vot cap a l’organització. I la política deixa de ser un espai de competència d’idees per a convertir-se, en gran part, en una competició interna per controlar llistes, espais de poder i, clar, espais de poder econòmic per a sostenir els espais de poder polític. I ja estem a l’avantsala de la corrupció.
Per això, qualsevol debat seriós sobre regeneració democràtica no pot quedar-se en la superfície. No es tracta només de corregir “errors” del sistema, sinó d’assumir que el sistema està dissenyat amb uns incentius concrets.
I mentre aquests incentius no es toquen, parlar de qualitat democràtica és, en gran manera, un exercici retòric. Com al que estem assitint aquests dies, on un govern atrapat en la corrupció és qüestionat pels seus socis, tot exigint que si vol continuar que “faça” alguna cosa. I aquesta alguna cosa, ben bé hauria de ser modificar la LOREG com a primer pas per tornar el poder als ciutadans. I, en segon lloc, derogar d’una vegada la maleïda llei mordassa. Però ja vos dic que això no passarà, sembla que tots els actors viuen molt bé al recer d’aquest sistema que propicia la corrupció i manté el ciutadà emmirallat amb una democràcia impossible.
