Fa uns dies llegia Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio, el Diari d’un viatge al Japó, d’Antoni Gómez (Onada). Com tants viatgers abans que ell, acaba davant de l’estàtua de Hachikō, el gos que durant quasi deu anys va acudir cada vesprada a l’estació de Shibuya a esperar un amo que ja havia mort. Coneixia la història, però hi ha una frase del llibre que em va obligar a tancar-lo un moment.”Existeix la lleialtat entre els humans?” No és una pregunta menor. Vivim envoltats de paraules solemnes. Amor. Amistat. Fidelitat. Compromís. Però la lleialtat és una altra cosa. Pot existir sense afecte. I, de vegades, sobreviu fins i tot quan l’afecte s’ha acabat.
Els gossos no saben què és una promesa. Ni un contracte. Ni una herència. No calculen. Esperen. Potser per això la seua lleialtat ens commou tant. No esperen cap recompensa. No fan balanços morals. No passen factura. Els humans sí. Homer ja ho havia entès. Quan Odisseu torna finalment a Ítaca després de vint anys d’absència, disfressat de captaire, ningú no el reconeix a primera vista. Ni Penèlope, ni Telèmac, ni els criats. Només Argos, el gos que havia deixat quan va marxar a Troia, el reconeix immediatament. Està vell, abandonat i estirat sobre un munt de fem. No necessita proves. No necessita que Odisseu li explique on ha estat. El veu i sap qui és. Després d’aquell reconeixement, Argos mor. És una de les escenes més breus i més tristes de l’Odissea. Homer no necessita explicar-nos què és la fidelitat. Li basta un gos.
Hachikō sembla haver repetit la història molts segles després, en una estació de Tòquio. També ell va continuar esperant algú que ja no podia tornar. Potser per això ens commou tant: perquè els humans sabem que esperar té un final i, tanmateix, passem bona part de la vida esperant algú, alguna cosa o algun temps que ja no tornarà. Penèlope, al capdavall, també va esperar. Però la seua espera era molt més complicada que la d’Argos. Havia de teixir i desteixir, enganyar els pretendents, administrar una casa i conviure amb el dubte. Els humans no sabem esperar sense pensar. I pensar complica qualsevol fidelitat. La nostra lleialtat gairebé sempre va acompanyada d’un adjectiu: mentre…, si…, sempre que…, fins que… Som lleials a una empresa fins que ens acomiaden; a un partit fins que ens decep; a una amistat fins que apareix una ofensa; a una parella fins que el desig canvia de direcció. La lleialtat humana és admirable precisament perquè costa. Ha de lluitar cada dia contra l’interès, contra l’orgull i, sobretot, contra la memòria. No crec que els gossos siguen moralment superiors a nosaltres. Simplement viuen en un món més senzill. Nosaltres, en canvi, estem condemnats a interpretar, a sospesar, a justificar. La intel·ligència ens ha fet més lliures, però també més volubles. Potser per això Hachikō continua emocionant-nos un segle després i Argos fa gairebé tres mil anys que ens commou. No perquè parlen de gossos. Parlen d’una virtut que els humans admirem perquè sabem com és de difícil practicar-la.
Em fa la impressió que la lleialtat s’ha convertit en una paraula antiga. Com honor, gratitud o decència. Encara les pronunciem, però sovint les confonem amb la conveniència. I tanmateix, tots esperem trobar algú lleial. Algú que continue allí quan ja no quede cap motiu per quedar-s’hi. Potser la grandesa de Hachikō no consisteix a recordar-nos com són els gossos. Potser consisteix a recordar-nos com voldríem arribar a ser els humans.
