Una tarda de joventut, a casa, vaig llegir per primera vegada que els llibres prolonguen la vida —ho deia Umberto Eco, amb aquella ironia docta que el caracteritzava. En aquells temps somiava fer créixer la meua biblioteca i comprava volums com qui acumula vitamines. I no era cap exageració. Avui, en canvi, l’escenari ha canviat de dalt a baix: ja no ens inquieta que la impremta substituïsca la memòria humana, sinó que Google, TikTok i la intel·ligència artificial facen el pensament per nosaltres. Els nostres avantpassats, quan volien recordar alguna cosa, havien de fer memòria; nosaltres llisquem la pantalla. Ells invocaven la saviesa dels vells; nosaltres consultem un vídeo de YouTube. I si abans la biblioteca era un lloc sagrat, ara tenim Amazon, que ens envia un llibre en vint-i-quatre hores i, si no ens agrada, el tornem com si fora una samarreta. Els llibres encara prolonguen la vida, sí, però la competència és deslleial: les sèries de Netflix, els podcasts de gurús que prometen la felicitat en set passos i els vídeos de gats que toquen el piano aspiren a ocupar-nos l’ànima i allargar-nos el temps de manera fictícia. Només que, al contrari que els llibres, no sempre ho aconsegueixen.
I ara, com si no n’hi haguera prou, irromp la IA. Ja no cal ni que escrivim: sempre hi ha una màquina disposada a fer-ho en el nostre lloc. Ja no cal recordar la cita de Proust: n’hi ha prou amb copiar-la del cercador. El drama no és que l’algoritme pense millor que nosaltres, sinó que ens estalvie el plaer de pensar. Perquè llegir un llibre no és només acumular dades, sinó deixar-se sorprendre per una frase, un personatge, un silenci. Eco deia que gràcies als llibres podíem viure les experiències dels que havien mort fa segles. Avui, gràcies a la tecnologia, podem fer veure que vivim centenars de vides alhora, però sovint tan superficials que no arriben ni a mitja. Un adolescent passa hores creant-se identitats digitals a Instagram i, tanmateix, no coneix l’olor del paper vell ni la paciència de passar pàgina. Potser és que llegir exigeix una lentitud que el nostre temps accelerat no tolera. I tanmateix, també hi ha bellesa en una lectura digital: no és el paper qui ens fa lectors, sinó l’acte de llegir, l’atenció viva davant d’una veu que ens parla en silenci.
Hi ha, però, una paradoxa que em consola: els llibres, com els humans, també es digitalitzen. Allò que era pergamí, després paper, ara és e-book o PDF. I malgrat tot, sobreviuen. Borges ho intuïa: els llibres no moren, només canvien de cos. Mentre hi haja un lector capaç d’emocionar-se amb una història, els llibres continuaran fent la seua funció secreta: regalar-nos anys de vida prestats. Potser la IA sabrà redactar discursos impecables, però dubte que arribe a provocar aquella fiblada íntima que ens dona una novel·la quan ens parla, sense saber-ho, de nosaltres mateixos. En el fons, la batalla no és entre el paper i la pantalla, ni entre l’autor humà i l’algoritme. La batalla és entre viure només la nostra vida o viure també les de tots els altres. I en això, els llibres continuen guanyant. Potser un dia la tecnologia aconseguirà simular el vertigen de sentir-nos dins d’una història. Però encara no sap fer-nos oblidar que el temps viscut entre paraules també compta com a vida.
